01 Parallels Ultralight
Primer senzill publicat a nivell internacional extret de Visionaries, el debut del grup canadenc d’electro pop Parallels. Seqüències hereves del Giorgio Moroder per a un hit electro pop que bé podria haver signat des de Kylie fins a New Order.
02 Krause Soaring Through the Starlight
L’artista holandesa Susanne Clermonts va debutar la tardor passada sota el nom de Krause amb No Guts No Glory, disc que fa uns mesos ha començat a tenir major difusió arreu d’Europa. Eurodisco de nova generació.
03 Glass Diamond Chase After Myself
Single debut de la jove i molt interessant formació britànica Glass Diamond: after nu disco experimental d’electrònica fresca i addictiva.
04 Grum Can’t Shake This Feeling
Nu disco que mira de reüll a l’italo dels 80, però amb un cert toc house eïvissenc que el converteix en un veritable hit de ball. Actual senzill extret de Heartbeats, el debut de Grum.
05 Delphic This Momentary
Ja fa un any de la publicació d’aquest senzill per part del grup de Manchester Delphic i no només en directe, sinó en la versió extendida recentment publicada que s’allarga fins als 11 minuts, demostren la seva força.
06 Tex Taiwan Haphazard (Aerotronic remix)
Remescla del segon senzill dels belgues Tex Taiwan a càrrec dels seus compatriotes Aerotronic: electro punk farcit de 8-bit, la base del seu debut, Damaged Hearts, passat pel filtre de ball.
07 Bunny Lake Into The Future (radio edit)
Aquest 12″ va ser l’avançament fa dos anys del que havia de ser el segon llarga durada dels austríacs Bunny Lake, The Beautiful Fall. Mentre esperem el seu llançament i la seva participació a l’imminent recopilatori Kitsuné x Ponystep, paga la pena recordar aquest tema excel·lent.
08 Solange Robots Are Un-American (Vocal Dub)
Remescla actualitzada en clau nu disco del clàssic italo del 1984 a càrrec del productor italià Bottin i publicada pel segell novaiorquès Italians Do It Better just l’any passat.
09 Detachments The Flowers That Fell (Parallels Mix)
Una de les darreres formacions més interessants del post punk reviva, els londinencs Detachments, en el seu costat més new wave remesclada pels Parallels: reminiscències a Gary Numan i a les primeres aproximacions als ritmes de ball dels New Order.
10 Robyn Dancing On My Own
Actual senzill extret de Body Talk Pt. 1, el darrer treball de la sueca Robyn: electro pop que ratlla el midtempo amb aquella barreja de sentiments “ballant amb llàgrimes als ulls”.
11 Hurts Better Than Love
Actual senzill del duo electro pop de Manchester Hurts i el darrer fins que d’aquí dos mesos publiquin el seu primer llarga durada.
12 Cut Copy Lights & Music
Un dels èxits del segell Modular de l’any 2008 sense cap mena de dubte. Tot esperant la publicació de nou material per part d’aquests australians, Lights & Music i el seu italo capaç de fer ballar els indies també té el seu lloc en aquesta recopilació.
13 Deadmau5 Strobe (Club Edit)
Els temes del canadenc deadmau5 tenen l’estranya particularitat de trobar el seu lloc a gairebé qualsevol sessió de ball, i Strobe és l’exemple més palpable aquest 2010.
14 Scissor Sisters Invisible Light (US 12″)
Amb Night Work, Scissor Sisters semblen haver retrocedit al seu Nova York 30 anys enrere, i amb aquesta remescla de Invisible Light, el tema que tanca el seu darrer disc, l’Stuart Price s’encarrega de conextualitzar-los a l’escena electrònica del NYC de 2010.
15 Hell featuring Bryan Ferry U Can Dance
El berlinés DJ Hell continua oferint bona part del bo i millor de l’electrònica de ball més refinada de l’escena mundial. A principis d’any ens va regalar aquesta joia amb el Bryan Ferry a la veu.
16 Groove Armada Paper Romance
Actual senzill extret del darrer disc del grup de Cambridge, Black Light, al qual col·laboren Fenech-Soler i SaintSaviour.
17 Holy Ghost! On Board (feat. The DFA Celestial Choir)
Extret del 12″ compartit amb Friendly Fires, On Board dels brooklinesos Holy Ghost! destil·la italo de nova generació per tot arreu.
18 The Dark Esquire Situation (7″ version)
Rememorant la cold wave britànica que més volia ballar, com ara els Visage de l’Steve Strange, el grup de Florida The Dark Esquire va debutar a principis d’any amb aquest senzill.
19 Muse Supermassive Black Hole (Phones Control Voltage Remix 7″ edit)
Un bon exemple de la feina com a remixer del Paul Epworth sota el nom de Phones, de la qual sembla més apartat en els últims dos anys.
20 New Young Pony Club Chaos (Rory Phillips Mix)
Re-interpretació a càrrec del londinenc Rory Phillips del darrer senzill dels New Young Pony Club, extret del disc recentment publicat Chaos.
21 Thieves Like Us Headlong Into Night (Codebreaker Remix)
22 Client Make Me Believe In You (Radio Edit)
23 Peaches Lose You (DJ Hell Remix)
24 Jupiter Starlighter
25 Riptide Fireleaf (Hidden Cat Remix)
26 Friday Bridge This Case Closed (Johan Agebjörn Remix)
27 Vitalic Second Lives (Edit)
28 Paula Als Es Passierte (Andreas Dorau Remix)
29 The Good Natured Your Body Is A Machine (Zebra and Snake Remix)
30 Ikonika Space Ugly
Selecció musical a càrrec d’Àngel Ybáñez, 2010
Des de l’any 2003, la BBC publica al Regne Unit a finals d’any una llista amb els possibles artistes revelació de l’any següent, desencadenant el hype en la seva màxima expressió. La crítica especialitzada ha anat predint (potser orquestrant des de la foscor, segons el parer) l’èxit de gran quantitat de grups que, amb un parell de singles al mercat i un grapat de maquetes han acabat guanyant-se fama internacional. Comprovar com s’han anat acomplint aquestes prediccions porta a plantejar-se l’autenticitat de l’èxit de molts grups, però veure com també hi ha hagut destacables víctimes pel camí permet dubtar fins a cert punt.
El pas de l’indie de Keane o Franz Ferdinand a l’èxit internacional, el triomf a la radiofòrmula de Mika, The Ting Tings, McFly o Duffy… però també relatius fiascos com els d’Adele, Little Boots o The Bravery… o el fet que varen passar per alt els Arctic Monkeys. Així són els Sound of…, els quals, per aquest 2010, havien nomenat l’Ellie Goulding pròxima artista revelació, però el seu èxit encara no ha creuat el Canal de la Mànega.
No obstant això, dels cinc artistes seleccionat per al Sound of 2010, un dels que més expectatives havia generat ha estat el duo de Manchester Hurts. Potser sigui perquè varen ser seleccionats sense haver publicat ni tan sols el seu primer senzill i tampoc contaven amb un ampli recolzament a les principals plataformes musicals 2.0 com Myspace. Què portaria als gurús musicals britànics a triar aquesta formació? Potser la seva inclinació pel pop britànic de la segona meitat dels 80 i el moment revival que aquesta etapa està experimentant al 2010. Potser la seva cuidada estètica monocroma, dirigida per l’infalible Anton Corbijn i que Depeche Mode ha decidit deixar enrere. Potser perquè les seves cançons sonen a pop electrònic accessible per a la radiofòrmula i que agrada als qui superen la trentena i també als adolescents que descobreixen ara els 80 sense els prejudicis d’aquells que reneguen d’aquesta dècada.
Sigui com sigui, el primer disc de Hurts no arribarà fins al 16 d’agost (època pèsima tradicionalment per a publicar discos…) i fins ara només han publicat dos senzills, Wonderful Life (no confondre amb el cèlebre tema homònim del Black) i Better Than Love. Aconseguiran l’èxit de masses confirmant el hype o es quedaran com el bluff més gran de 2010?
El cas és que el grup ja ha confirmat les seves primeres dues dates per a Barcelona (La 2 de l’Apolo) i Madrid (Joy Eslava), el 26 i 27 d’octubre respectivament.
- Hurts – Wonderful Life (Spotify)
- Hurts – Better Than Love (Spotify)
Després d’una curiosa fotografia publicada al Facebook de la Jenny Lewis just ahir, menys de 24 hores després s’ha resolt el misteri: el noi que l’acompanya és el Johnathan Rice i és la primera fotografia oficial del seu nou projecte conjunt, Jenny and Johnny.
El Johnathan Rice porta ja quatre anys col·laborant amb la cantant i líder de Rilo Kiley, en concret des de la gira del seu primer disc en solitari, Rabbit Fur Coat (Spotify); bé, en realitat va ser una col·laboració amb The Watson Twins. Posteriorment esdevingué el productor del seu segon disc en solitari, Acid Tongue (Spotify), i també l’acompanyà a la gira de presentació.
De moment al seu Myspace oficial encara no es pot escoltar cap cançó i al seu Twitter només han penjat de moment un parell de fotografies promocionals, així que caldrà estar atent per a veure com sona aquest projecte. El que si que es pot intuir és que el dia 31 d’agost veurà la llum el seu disc, així que ben aviat podrem sentir-lo.
El 18 de maig de 1980 ens deixava Ian Curtis, vocalista i lletrista de Joy Division. Amb només un EP, dos singles i dos àlbums publicats al Regne Unit, el grup va esdevenir clau en l’evolució musical del darrer quart del segle XX. Del punk a la electrònica, lirisme en blanc i negre capaç de trascendir més enllà dels temps. Com a homenatge i per a conmemorar el 30 aniversari d’aquesta data, he recopilat i comentat la discografia oficial del grup per ordre cronològic en una llista d’Spotify, amb alguna cançó adicional relacionada directament amb l’Ian Curtis.
·STATUES·
Ian Curtis
1956-1980
Orchestral Manoeuvres in the Dark – Statues
Andy McCluskey i Paul Humpreys van compartir escenaris i primer segell discogràfic durant els seus primers anys. Statues era una peça instrumental composada a principis de 1980: arran dels esdeveniments del maig, l’Andy va escriure la lletra com a homenatge al desaparegut Ian. Les estàtues del títol fan alusió a les portades del disc Closer i del 12″ de Love Will Tear Us Apart, dissenyades pel Peter Saville.
Joy Division – Warsaw- Joy Division – No Love Lost
- Joy Division – Leaders Of Men
- Joy Division – Failures
Quan encara es deien Warsaw, el grup va enregistrar el 1977 les cançons que conformarien An Ideal of Living, el seu primer EP i per al qual decidirien canviar definitivament el nom de la formació. Uns Joy Division embrionaris, fills d’un temps d’explosió sònica i de creativitat punk, que ja deixaven entreveure una part del que seria la seva essència amb cançons com No Love Lost.
Joy Division – Digital- Joy Division – Glass
El presentador del canal de Manchester Granada TV Tony Wilson es va quedar tan meravellat per l’EP An Ideal of Living que va decidir que amb Joy Division inauguraria un dels seus projectes més ambiciosos, un nou segell discogràfic dedicat a bandes emergents de la nova escena anglesa: Factory Records. Així al desembre de 1978 sortiria a la venda la primera referència del seu catàleg, FAC2, l’EP A Factory Sample, amb aquestes dues cançons a la cara A del primer disc. Tony Wilson havia triat el Martin Hannet com a productor del seu segell i va ser ell la persona que acabà de perfilar el so i l’estil inconfusible del grup.
Joy Division – Disorder- Joy Division – New Dawn Fades
- Joy Division – She’s Lost Control
- Joy Division – Shadowplay
Unknown Pleasures va ser el primer llarga durada del grup, publicat al juny de 1979, un disc que, malgrat passar relativament inadvertit al seu moment, ha esdevingut un dels més influents en la música del darrer quart del sXX. Potser el tema que més descata i ha trascendit ha estat She’s Lost Control, paradigma del concepte del post-punk i de la veritable autenticitat del grup: l’inconmensurable percussió del Stephen Morris, el baix penetrant del Peter Hook… i la veu del jove Ian Curtis, carregada d’emotivitat i intensitat d’un altre temps i espai. Aquesta mítica actuació televisiva és el millor testimoni que conservem. Als quatre temes disponibles a Spotify val la pena afegir Day of Lords (Youtube).
Joy Division – Transmission- Joy Division – Novelty
Primer senzill per se del grup, editat al novembre de 1979. Transmission va esdevenir una de les cançons més emblemàtiques del grup per mèrits propis: en la mateixa línia que She’s Lost Control, confirmava la declaració de principis musicals que havia estat Unknown Pleasures. Com descriu el mateix Tony Wilson al principi d’aquest video, l’hipnotisme pertorbador, sinistre i gòtic de la melodia i el ritme de Transmission és la clau del seu èxit.
Joy Division – Atmosphere- Joy Division – Dead Souls
L’èxit de Joy Division va traspassar fronteres i el grup publicà a França al març de 1980 un senzill anomenat Licht und Blindheit (Llum i ceguera) avançant dues cançons del seu proper àlbum. Atmosphere és un dels temes més vibrants de la seva discografia, de pols pausat i amb una emoció continguda que es desborda per ella mateixa. A la vegada, uns Joy Division que començaven a experimentar amb l’electrònica analògica amb un resultat magnífic. A Dead Souls, la seva cara-b, veiem com no només han begut del krautrock i han abandonat les actituds punk definitivament, per a trascendir únicament i exclusiva per ells mateixos.
Joy Division – Komakino- Joy Division – Incubation
- Joy Division – As You Said
A l’abril de 1980 Factory Records va gossar regalar un flexi-disc amb tres temes nous de Joy Division titolat Komakino. Amb aquest EP el grup feia un pas més enllà i ens mostrava les seves actituds més experimentals.
Joy Division – Love Will Tear Us Apart- Joy Division – These Days
Tot just acabar d’enregistrar les cançons del seu segon àlbum, Factory Records va publicar el 7″ que per a molts britànics ha estat considerada la millor cançó de finals del s.XX: Love Will Tear Us Apart. Himne dels nous romàntics, sincer i visceral, sense cap artifici ni pretenciositat. La comunió entre el grup i la batuta del Martin Hannet a la producció va ser absoluta i el resultat va ser un 3’30 perfecte, amb tota la proximitat del pop i l’autenticitat del rock. Personalment, una de les millors cançons de la història.
Joy Division – Atrocity Exhibition- Joy Division – Isolation
- Joy Division – Passover
- Joy Division – Colony
- Joy Division – A Means to an End
- Joy Division – Heart and Soul
- Joy Division – Twenty Four Hours
- Joy Division – The Eternal
- Joy Division – Decades
El 18 de maig de 1980 Ian Curtis es suicidava a casa seva a Maccesfield. Els problemes personals i de salut van poder amb la seva estabilitat emocional: ens deixava una persona que el Tony Wilson havia descrit molt encertadament com un “geni”… fins a les darreres conseqüències. Ian Curtis marxava tot just quan el grup havia signat la seva primera gira pels EUA i estava a punt de publicar Closer. Love Will Tear Us Apart esdevindria el single de major èxit del grup a les llistes britàniques immediatament després, arribant al #13. Tampoc no va poder gaudir de l’èxit de crítica de Closer ni tampoc va poder veure com esdevenia un disc tant o més influent per a les noves generacions de grups com Unknown Pleasures. N’hi ha prou amb enumerar peces com Isolation o Heart and Soul per a revalidar aquesta afirmació, però no podem deixar de banda veritables joies com Decades o The Eternal, on les fites artístiques del grup arriben a la màxima expressió.
Joy Division/New Order – Ceremony- Joy Division/New Order – In a Lonely Place
Després de la mort de l’Ian Curtis, la resta del grup (Bernard Sumner, Peter Hook i Stephen Morris) va decidir continuar plegats sota el nom de New Order, un nou projecte musical amb el qual desenvoluparien la seva faceta més electrònica, sense perdre mai l’essència dels Joy Division que havien estat. Gairebé un any després, al març de 1981, publicarien el primer senzill del grup el qual contindria les dues darreres cançons composades juntament amb l’Ian.
- New Order – Elegia [Full Version]
En només 4 anys, New Order s’havien convertit en una banda d’èxit a nivell mundial, i el pilar de Factory Records. Al disc Low-life el grup va decidir incloure un homenatge explícit al desaparegut Ian, una peça instrumental anomenada Elegia. Per qüestions d’espai i comercialitat al disc va acabar una versió editada de només cinc minuts. Per sort, l’any 2002 la versió original d’aquesta joia de l’electrònica va veure la llum, 17 minuts per a retre homenatge l’enyorat Ian Curtis.
Dins de l’onada escandinava de chillwave i paisatges electrònics satel·litals, Kendal Johansson signa la darrera referència del segell suec Sincerely Yours publicada fins el moment, el 7″ Blue Moon.
Marcant una certa distància amb la tendència general glo-fi, Kendal Johansson rescata la sensibilitat dels primers projectes del Vince Clarke post-Depeche Mode, pioners en allunyar el component fred i robòtic de l’electrònica analògica. A la seva particular versió del tema de Big Star (Spotify) ens trobem amb un downtempo reorientat en la línia de clàssics com Only You de Yazoo (Spotify) o Never Never de The Assembly (Spotify), capaç de condensar en menys de tres minuts un lirisme i una gran càrrega emotiva sense barroquismes ni galanteries, defugint de convencionalismes compositius i fòrmules preestablertes.
Com si no fos prou declaració d’intencions, la cara-b del single n’és encara més explícita: anomenada simplement ♥, ens trobem amb un enregistrament de batecs, presumiblement reals, un pols cardíac amb fade-in i fade-out amb sospresa inclosa.
Tot i que, la gran sorpresa ha estat descobrir que Blue Moon ja circulava des de fa gairebé mig any i ja tenia, fins i tot, videoclip, encara que el 7″ va sortir a la venda el passat dilluns 10 de maig.
- Kendal Johansson – Blue Moon (streaming)
Una de las revelacions de l’últim any del segell novaiorquès Captured Tracks ha estat sense cap mena de dubte Wild Nothing (Myspace). Amb vint-i-pocs anys, Jack Tatum està a punt de publicar Gemini, el seu primer àlbum, el qual ve precedit de dos senzills fins el moment: Summer Holiday i Cloudbusting.
Després d’un debut emmarcat a la perfecció en aquesta nova onada de grups que retornen al shoegaze més autèntic encapçalada per The Pains of Being Pure At Heart amb el tema Summer Holiday, el seu segon single, Cloudbusting, una versió d’un tema de la Kate Bush, oferia unes sonoritats i textures de dream pop elegant i aquella quietud del homestudio. Ara, quinze dies abans de la publicació de Gemini el proper 25 de maig, podem fer-nos una millor idea de com serà l’àlbum amb la cançó Chinatown, el videoclip de la qual es va estrenar fa ben just 10 dies: revisió dels Cocteau Twins més pop amb aires als China Crisis menys comercials i primigenis… sempre en clau onírica.
- Wild Nothing – Summer Holiday (Spotify)
Amb només quatre senzills Rose Elinor Dougall ha demostrat que una formació com The Pipettes es quedava curta per a poder expressar tota la seva creativitat (per la seva banda, Gwenno i companyia han demostrat que, sense ella, el grup ha anat a la deriva, però això és un tema apart).
Aquesta setmana es pre-estrena Find Me Out, tercer senzill en solitari. El seu debut va arribar a finals de 2008 amb el 7″ Another Version Of Pop Song (Spotify), una declaració de principis en la qual treia el seu costat més sixties per donar-li una volta de cargol i deixar-se emportar per una psicodèlia pop, fòrmula que també repetiria al segon senzill, Start/Stop/Synchro (editat per aquestes latituds pel segell Elefant Records) i també al tercer, Fallen Over, del qual ja vaig parlar a Eufonies (llegir ressenya). Rose Elinor Dougall acabava de perfilar el seu estil i confirmava totes les expectatives que havia anat generant amb els mesos.
Després de tres cançons eminentment pop, Find Me Out (Spotify) reflecteix el costat més íntim de l’artista. Un midtempo d’instrumentació jazzística amb uns arranjaments de cordes i vents que acaben despullant la melangia d’una lletra tan visceral… en el sentit més literal de la paraula. Crec que la definició que en va fer el diari The Guardia es encertadíssima: «Imagineu-vos una Siouxsie menys intimidant i imperiosa, una Liz Fraser amb més solidesa cantant amb The Smiths o a la Duffy amb tota la suor i la pols assecada per Stereolab.»
Find Me Out sortirà a la venda el proper 3 de maig al segell britànic Dance To The Radio.
Llista de reproducció:
- Rose Elinor Dougall – Singles i cares-b (Spotify)
01 Another Version Of Pop Song
02 Start/Stop/Synchro
03 Fallen Over
04 Find Me Out
05 Another Version Of Pop Song (Version)
06 Static Saturday
07 False Hopes
08 I Know We’ll Never (Acoustic Version)
Després d’un any 2009 on el regust per les tendències més comercials del pop electrònic dels 80 ha marcat un hype considerable de la mà d’artistes com La Roux o Empire of the Sun, o d’altres amb millors resultats com ara Phoenix o The Golden Filter, i fins i tot segells com Kitsuné Records optaven per aquesta línia electrònica, ens hem trobat amb una sorpresa d’allò més agradable.
La veritable reina del pop mainstream francès i certament prefabricat Alizée estrena avui Limelight, el primer senzill extret del seu nou disc Une enfant du siècle, amb el qual ha trencat amb tot el que havia fet fins ara. De la mateixa manera que Kylie va renàixer amb el seu celebrat disc Fever, Alizée ha modernitzat el seu so fins al punt de publicar un primer single que no desentonaria ni tan sols a les llistes de pop electrònic de Pitchfork: per primera vegada canta en anglès (i amb millor resultat que l’Emilie Simon, sense anar més lluny) a una cançó farcida de sintetitzadors, seqüències analògiques, caixes de ritme, d’essència afrancesada, en la mateixa línia de la formació Chateau Marmont, el grup que precisament s’ha encarregat de produïr-la (cosa que ha havia sospitat escoltant-la la primera vegada). Si del seu directe fa uns mesos al Razzmatazz 3 ja vaig criticar que els acabava de faltar un punt d’autenticitat, amb Limelight només puc celebrar l’encert a tots els nivells per tots dos, tant per l’Alizée com pels Chateau Marmont.
El disc ja es pot encarregar en edició especial limitada a la seva web oficial.
- Alizée – Limelight (radio edit) (estrena oficial)
Una altra petita joia d’indie pop de la mà de la discogràfica nord-americana Matinée Recordings. Shooting Star és el nou EP de la formació brasilera Pale Sunday. El grup retorna als seus origens, els del A Weekend With Jane EP (Spotify) més propers a sonoritats que recorden els Teenage Fanclub o The Wannadies i menys shoegaze que el seu llarga durada Summertime? (Spotify), publicant l’any 2005. El tema Shooting Star sona a Los Planetas dels primers temps, però amb una veu i harmonies més delicades en sintonia amb els grups de l’enyorada Sarah Records.
- Pale Sunday – Shooting Star (descàrrega oficial)
Primer gran disc de l’indie pop de tota la vida de 2010 i gran alegria per aquest mes de febrer. La formació sueca The Electric Pop Group acaben de treure al mercat Seconds, el seu segon llarga durada, amb la discogràfica californiana Matinée Recordings. La seva portada podria interpretar-se com una bonica metàfora més enllà de l’evident relació amb el títol del disc: la relativitat que pot adquirir del temps quan entra entra en joc el factor musical. I és que Seconds sembla un disc publicat a finals dels 80 o principis dels 90, hereu de l’esperit C-86 i company de viatge dels grups de Sarah Records, tot passat pel filtre escandinau.
Melodies fresques amb guitarres netes, i veus clares, delicades i amb un punt d’inseguretat per a lletres lleugeres, indie pop de manual que amb tres segons en tens prou per a adorar-lo, si t’agrada el gènere (o odiar-lo, si no el suportes, que no és el meu cas). The Way I Used To Do (Spotify) sembla un homenatge a The Field Mice o, si més no, sembla una composició del Bob Wratten. The Electric Pop Group també brillen recollint el testimoni sonor dels Another Sunny Day amb temes com Not By Another (Spotify), I Know I Will (Spotify) o Into Thin Air (Spotify).
Si l’any passat en aquesta línia la gran aportació va ser el Picture Perfect EP dels Strawberry Whiplash (casualment també al segell Matinée Recordings), aquest 2010 queda inaugurat amb els The Electric Pop Group.
- The Electric Pop Group – Seconds (Spotify)
- The Electric Pop Group – Not By Another (descàrrega oficial)
Recent Comments