Guitarres de distorsions brutes i sorolloses, textures de sintetitzadors que marquen el contrapunt, i l’immediatesa de l’esperit pop. Nu gaze diuen que s’anomena aquesta nova onada de grups joves que han reviscut l’esperit del shoegaze de finals dels 80 i una mica també el noise pop dels 90. Tot canvi generacional implica una revisió d’èpoques intermèdies i de l’arqueologia musical que aquests anys del segle XXI sense identitat de dècada ens està portant, surten cada dia nous corrents capaços de redimensionar tendències musicals maleïdes.
El grup de Londres Being There n’és el darrer exemple. El seu primer senzill, The Radio, podria passar per una referència de Ceilidh Productions de principis dels 90, encara que la comparació més aparent podria ser amb la meravellosa anacronia que son The Pains of Being Pure at Heart. Dos minuts i mig de pur pop per ballar amb el cap cot i perdre la noció de l’espai-temps i no estranyar-te si, en obrir els ulls, portes posades unes J’hayber New Olimpo.
El seu debut amb Young & Lost Club va veure la llum el passat 13 de novembre i va acompanyat de Back to the Future, un tema encara més curt i que es permet el luxe d’esperar fins els darrers 10 segons per clavar un riff interruptus en tota regla. Encara que l’altra cançó majúscula del grup i que apunta a segon single l’hem de cercar al seu Bandcamp. Tomorrow té el ganxo del This Love Is Fucking Right! dels Pains, estalviant-se la paraulota i els cors femenins, però omplint-ho tot de guitarres. Es mereixen dos set polzades com calen. Podeu seguir el seu Tumblr per estar alerta.
Escoltar més:
- Being There – The Radio (Spotify)
