2009 passarà a ser recordat com l’any de la gran crisi en el qual hem patit les conseqüències del krach, com dirien a Les Inrockuptibles. Com els mítics anys 1993 a nivell estatal, o els temibles 1979 i 1973. Però com són les coses: fa 25 anys, la crisi del petroli feia encarir tant la producció de vinils que Virgin va tenir problemes per a satisfer la demanda de còpies del novedós Tubular Bells de Mike Oldfield. En circumstàncies normals, s’hauria convertit en un dels discos més venuts del Regne Unit. Però al 2009 la situació és diametralment oposada: les xifres de venda de música i d’assitència als concerts són irrisòries i l’audiofília ha donat pas a la devoció de la compressió digital.
L’any començava amb els pronòstics de la BBC del regnat de dues reines del corrent post new rave, Little Boots (Hands, Spotify) i La Roux (Spotify). Massa expectatives per a dos projectes que no van aconseguir l’èxit de masses pronosticat, ni tampoc han satisfet la crítica, una per desaprofitar el seu talent i l’altra per, directament, ser una fotocòpia de clixés condemnats a l’autodestrucció. Ja veurem què passarà amb Hurts, el pronòstic de la BBC de cara a 2010. La saturació del pop electrònic a imatge i semblança del mainstream dels 80 ha acabat com estava previst, autofagocitant-se i caient en l’oblit immediat. D’aquesta manera van arribar i marxar projectes com Empire of the Sun i el seu Walking On A Dream (Spotify), Passion Pit i el seu Manners (Spotify) o Laydyhawke (Spotify), amb un dels directes més decepcionants que recordo, no tant com el que van oferir Miike Snow (Spotify) al Razz Club. Fins i tot, vist en perspectiva, els MGMT han resultat ser més perennes que la resta, malgrat tenir un directe molt deficient. El hype més convincent ha arribat probablement de projectes menys mediatitzats com ara Neon Indian (Myspace) i Washed Out (Myspace), en la línia que van obrir Air France l’any passat.
L’autèntica reina ha estat per mèrits propis la Karin Dreijer amb Fever Ray, potser el millor disc de l’any. Au Revoir Simone s’han consolidat amb el seu Still Night Still Life, finalment Annie ha publicat el seu esperat Don’t Stop, Client han endurit i madurat el seu so a Command (Spotify), Sally Shapiro ha reafirmat que l’eurobeat pot tenir bon gust amb el seu My Guilty Pleasure i per fi ha vist la llum el disc Arabology, debut de la l’artista libanesa YAS produït pel Mirwaïs, portant un pas endavant l’electroclash àrab que començà amb Soap Kills. També el factor femení ha estat clau en dos bons discos de pop electrònic, casualment escandinaus tots dos: les col·laboracions de Robyn i Lykke Li als discos del Kleerup (Spotify) i el Junior de Röyksopp (Spotify). Des de França també ens arribava el primer llarga durada del Yuksek que amb Away From The Sea (veure vide de Tonight) i un grapat de Korgs MS-20 ha estat capaç de fusionar l’herència de Jean-Michel Jarre amb l’explosivitat dels Soulwax.
Allunyats de la voràgine comercial i seguint en clau electrònica 2009 va arribar amb el disc definitiu dels Telefon Tel-Aviv, Immolate Yourself (Spotify), èxit que malhauradament no va poder viure la seva meitat, Charles Cooper. També ha estat el de la confirmació de Fuck Buttons com els líders de la deconstrucció del “subidón” mitjançant el drone, demostrant que l’electrònica de ball encara té vies per l’evolució amb el seu segon treball Tarot Sport. Dins de l’electrònica indie Animal Collective, amb temes com My Girls, discos com Merriweather Post Pavillion i directes com el del Sònar revaliden el seu èxit de públic i crítica. I, encara que sorprengui, també en electrònica s’emmarca el debut de la Polly Scattergood amb el segell Mute Records.
Contra tot pronòstic, en canvi, va ser la fornada de grups joves que rescaten tendències i gèneres musicals amb frescura i bona factura. Des de Nova York The Pains of Being Pure at Heart (Spotify) retornaven el noise pop de manual al panorama indie i la nostàlgia donava pas a nous himnes per a les noves generacions. Al veí Brooklyn es consolidaven Vivian Girls amb el seu segon disc Everything Goes Wrong (Spotify) amb la seva amalgama estilística, crua i sincera. També com sorgits del passat però sense sonar obsolets ni fora de context, ans al contrari, vam descobrir el llarga durada dels novaiorquesos Crystal Stilts Alight Of Night (Spotify) A aquesta banda de l’Atlàntic, An Experiment of a Bird in the Air Pump ens demostraven amb un parell de EPs que encara es poden fer cançons de 90 segons com ara Lights Out (Spotify) amb la mateixa sinceritat que l’època daurada del (post)punk, mentre The XX (Spotify) acaparaven l’atenció durant l’inici de la tardor amb la seva barreja de gèneres que ratlla l’indefinició.
Dintre de l’anomenat post punk revival, White Lies i To Lose My Life… (Spotify) es convertia en una de les revelacions de l’any, encara que més que apuntar a Joy Division recorden a uns Duran Duran vestits de roba fosca. Editors deixava tothom amb un pam de nassos, com ja vaig ressenyar, i comentaré en la selecció dels 10 millors discos de l’any. Uns altres que donaven un gir imprevist eren els suecs Peter Bjorn and John amb Living Thing (Spotify), disc anti-singles i imprescindible entre les novetats de l’any amb el qual han esborrat qualsevol possibilitat de caure en l’etiqueta dels one hit wonder amb la qual els politons de Young Folks gairebé els condemna. També ha estat una sorpresa molt agradable la reorientació del projecte de Noah & The Whale: després de la marxa definitiva de la Laura Marling, el grup de Londres ha defugit de la fòrmula i ha optat per treure un The First Days Of Spring (Spotify) més intimista i seriós. Com sorprenent i també ben rebut ha estat Humbug, el pas de l’adolescència rabiosa a una primera maduresa dels Arctic Monkeys (Spotify).
En l’indie pop de tota la vida Escòcia ens ha tornat a deparar bons llançaments discogràfics. Des del God Help The Girl que comentaré més endavant fins el retorn dels incombustibles BMX Bandits amb un treball que recopila el bo i millor de la seva discografia, The Rise & Fall of BMX Bandits (veure el vídeo de I Wanna Fall In Love). També molt notable ha estat el nou EP dels Strawberry Whiplasy, Picture Perfect (Spotify), d’una atemporalitat pop tan deliciosa que un no comprèn com no ha tingut major repercussió. I, com no, My Maudlin Career de Camera Obscura amb temes incontestables com French Navy:
Des de Suècia la Victoria Bergsman ha barrejat orient i occident de manera esplèndida amb el seu projecte Taken By Trees i el disc East of Eden (Spotify), en la mateixa manera que la folktrònica de Joker’s Daughter. Menció especial per al Two Suns de Bat For Lashes, el darrer treball de Neko Case, Middle Cyclone, amb joies com This Tornado Loves You, i l’esperat segon àlbum de la Hope Sandoval amb The Warm Inventions, Through the Devil Softly, menys intimista que Bavarian Fruit Bread. Un any on han predominat les artistes femenines i també en el que hem viscut el hype d’un grup anomenat precisament Girls (Spotify), formant paradoxalment tot per nois, que, si bé rebia bones crítiques per tot arreu, a mi no em va convèncer al seu concert a La 2 de l’Apolo.
També hem rebut nous discos de grups infalibles com Doves i el seu Kingdom of Rust (Spotify) i la galàctica Jetstream, Manic Street Preachers rescatant textos perduts del Richey Edwards amb Journal For Plague Lovers (Spotify), Muse autoproduïnt-se i convertint-se en un grup de rock d’estadi amb The Resistance, Depeche Mode deixant el seu so defintivament a mans del Ben Hillier a Sounds of the Universe (Spotify) i enregistrant el DVD de la gira a Barcelona, The Raveonettes treient el seu costat més pop amb In And Out Of Control (Spotify) o uns Sonic Youth en plena segona joventut amb The Eternal (Spotify)
A casa nostra hem viscut un hype com feia temps que no teníem amb els Manel i el seu Els millors professors europeus (Spotify) i amb La dona estrangera premiat com el millor videoclip de l’any a Cinemad: ni tan sols Antònia Font van assolir al seu apogeu la mateixa repercussió a l’interior de la península. Sense ànims de contraposar ni comparar, molt més innovador, creatiu i irresistible ha estat el debut de la Maria Coma, Linòleum del qual en parlaré més endavant, com també ho faré del disc de la confirmació dels Anorak, Neighbourhood Postcards, capdavanter d’una nova onada de pop electrònic català que amb La ciudad subterránea de Dorian (Spotify) es consolida i fins i tot ens aporta futures promeses com els barcelonins Minimal.
Amb tot i això em deixo bons discos per comentar que passo a enumerar directament, sense comptar tots els que no he tingut ocasió ni temps de poder escoltar:
Cold Cave Love Comes Close (Spotify)
Yacht See Mystery Lights (Spotify)
A Sunny Day In Glasgow Ashes Grammar (Spotify)
Dirty Projectors Bitte Orca (Spotify)
Florence + The Machine Lungs (Spotify)
St. Vincent Actor (Spotify)
Regina Spektor Far (Spotify)
The Big Pink A Brief History Of Love (Spotify)
Telepathe Dance Mother (Spotify)
Andrew Bird Noble Beasts (Spotify)
Yeah Yeah Yeahs! It’s Blitz (Spotify)
Phoenix
Emilie Simon Dreamland
The Mary Onettes Islands
Grizzy Bear Veckatimest
I, ara si, la llista dels 10 millors discos de l’any segons EUFONIES, sense cap ordre de preferència i la qual comentaré en profunditat en una propera entrada.
1 Fever Ray Fever Ray
2 Editors In This Light And On This Evening
3 Au Revoir Simone Still Night, Still Light
4 Maria Coma Linòleum
5 Animal Collective Merriweather Post Pavilion
6 Polly Scattergood Polly Scattergood
7 Soap&Skin Lovetune for Vacuum
8 Sunset Rubdown Dragonslayer
9 Anorak Neighbourhood Postcards
10 Joker’s Daughter The Last Laugh
