Fa ben just un mes, el passat 6 de desembre, la BBC va publicar l’esperat Sound of 2011. Des de fa un grapat d’anys, un grup de periodistes musicals elabora un llistat per a la BBC amb els grups i artistes que pronostiquen que triomfaran durant l’any que és a punt de començar. En anys anteriors es van anticipar a l’èxit de gent com ara Franz Ferdinand, Keane, Scissor Sisters, Kaiser Chiefs, Bloc Party, Duffy, Lady Gaga, MGMT… La llista Sound of és l’oracle d’allò que esdevindrà l’indiestream, és a dir, aquells grups suposadament indies (que potser venen de debutar amb un segell independent) però que acaben assolint èxits propis del mainstream. Ara bé, no sempre encerten i alguns grups de la llista acaben punxant després de tant de hype generat al seu voltant, com el cas de Little Boots, The Dears, VV Brown o Hurts. No obstant això, la majoria d’aquests grups acaben gaudint de moltes hores de ràdio al Regne Unit i col·lapsen la blogosfera indie(stream)… encara que, avui en dia, això ja no es transformi en vendes ni afluència massiva als concerts.

El BBC Sound of 2011 inclou:

Com es pot veure, artistes molt variats. D’alguns noms ha estat gairebé la primera vegada que en sento parlar. D’altres, en canvi, ja tenen una certa trajectòria avalada (encara que curta) i més que futures promeses ja han estat revelacions de l’any 2010. Ara bé, allò que si anticipen aquestes “prediccions” del Sound of 2011 és un suposat canvi en la tendència dels gustos populars.

Confessaré que dels 15 noms proposats, només coneixia prèviament 10: a Esben & The Witch, Warpaint, Anna Calvi i Mona fa temps que els segueixo, mentre que conec (amb més o menys interés) Clare Maguire, Daley, James Blake, Jessie J, The Vaccines i Yuck. De Jai Paul, Jamie Woon, Nero, The Naked & Famous i Wretch 32 és la primera vegada que en sento parlar.

Es poden treure algunes conclusions, segons el meu parer, força sorprenents. La primera és la caiguda definitiva del revival del synth pop i dels aires 80s. La línia oberta fa dos anys amb el binomi Little Boots/La Roux i continuada per Hurts o, en certa mesura, Delphic, no té successors més enllà de The Naked And Famous (que, estilísticament, són propers als seus connacionals Empire of the Sun). Per aquest any havia apostat per l’aparició a la llista de Florrie o Sunday Girl, totes dues models i amb singles de pop electrònic elegantíssim, apadrinades per Diplo i Xenomania, però sembla que el fenomen Lady Gaga ha sobreexplotat aquesta tendència. Dins de l’electrònica, els escollits marquen la constatació definitiva del dubstep com a nou gènere electrònic de masses al Regne Unit. D’una banda, les propostes curoses i desacomplexades del James Blake que s’han guanyat el respecte dels indies de mena, i d’altra el dubstep que practiquen Nero, que mira més cap al house més bataller.

També sembla superat el post punk revival, lluny queda el new rave i el pop de guitarres més Brit té escassa presència a la llista. Els sons més bruts i garatgers seran tendència aquest 2011, sembla ser. Mona és el millor exemple i així ho anticipaba la pròpia Rough Trade fa uns mesos quan van publicar el seu debut en 7″, Listen To Your Love, una edició limitada de 300 còpies vista i no vista. Però no podia faltar un d’aquells grups que acabaran fent tota la gira de festivals d’estiu en la màxima expressió de l’indiestream de ràdios com XFM: The Vaccines, que ja tenen nou single gairebé de manual, Post Break-Up Sex [Youtube].

Les artistes revelació femenines són un clàssic al Sound of de la BBC i una aposta gairebé segura (menys la darrera edició: l’èxit de la seva gran promesa, Ellie Goulding, pràcticament no ha trascendit “al món fora del Regne Unit”). Clare Maguire i Anna Calvi eren dues apostes clares: la primera està a punt de publicar el seu primer àlbum amb Polydor Records produït pel Fraser T. Smith i ja s’ha guanyat un hype considerable aquest 2010. Anna Calvi, per la seva part, és una de les principals apostes de Domino Records de cara a 2011 i l’expectació  que han suscitat el seu grapat de maquetes ha estat més que notable. Clare Maguire és molt més marcadament comercial i jo em quedo amb la intensitat i personalitat de l’Anna Calvi.

Encara que, en la meva opinió, la major sorpresa ha estat la inclusió a la llista de l’indiestream per excel·lència de dos grups que tenen molt poc de pop i trobo que encara menys de punch comercial. D’una banda, Esben & The Witch, als quals porto seguint des que van publicar el magnífic EP autoeditat 33 l’any 2009. La densitat sonora, d’un post-rock un xic més lleuger, d’aquest grup de Brighton triomfarà massivament al 2011? La mateixa pregunta em ve al cap amb els jocs vocals intimistes de Warpaint. El seu disc The Fool és un dels meus favorits de l’any i la seva versió del Ashes to Ashes de Bowie és magistral, però mai no m’hagués pensat que aquest quartet femení de Los Angeles seria una futura promesa de l’indiestream…

Però, l’indie no era el nou mainstream? I on queden els grups més autènticament independents i alternatius a la llista? Aquí és on inclouríem la desconcertant aposta per Yuck. Van ser a la recent edició del Primavera Club i porten guanyant-se elogis per part de la blogosfera indie, potser per proposar una mena de revival/reinterpretació del indie USAmericà dels 90 en la línia de Yo La Tengo o Dinosaur Jr. Ara, personalment, tampoc no els veig capaços de conquerir la massa de públic que al seu temps va portar a l’èxit els Franz Ferdinand o Keane, com tampoc no crec que s’hagi produït un canvi tan radical de tendències.

Finalment, com no, hi trobem productes que, des de la seva mateixa concepció, van adreçats al consum de masses. És el cas del jove cantant Daley i el seu soul i R’n'B vestits de hipster i amb producció de multinacional: al Regne Unit té un sector de públic molt ample i podria ocupar l’espai que al seu temps va ocupar el Craig David. Ara per ara, la màquina de promoció multinacional ja està en marxa i ha cantat un tema del darrer disc de Gorillaz, Doncamatic [Youtube].