La primera vegada que vaig voler anar al Primavera Sound va ser a la seva segona edició, l’any 2002. Recordo perfectament l’anunci a la contraportada del Rockdelux, amb els noms de Pulp, Echo & the Bunnymen, Aphex Twin i Spiritualized. Vaig maleïr no haver pogut anar tant com quan l’any 1997 una tromba d’aigua em va impedir d’anar al meu primer FIB. Sóc fill dels 80, adolescent dels 90, però no sóc dels qui pensa que qualsevol temps passat va ser millor: cada dia que passa descobreixo grups, cançons noves que m’emocionen. Per això, un cartell com el del Primavera Sound 2011 era el Paradís terrenal: espai per a la nostàlgia i les noves experiències.

No sóc conscient d’haver assistit mai abans a un festival amb més de 200 concerts programats. Però no em fa por, ni m’atabala: un dels meus somnis per realitzar és anar al SXSW a Texas, i allà es supera de llarg aquesta xifra. Ara fa 10 anys que any rere any he assistit a macrofestivals amb cartells cada vegada més atapeïts. El FIB 2001 comptava amb dos escenaris i dues carpes; al PS11 hi havia set escenaris a l’aire lliure i dos de format reduït. Al meu primer Benicàssim, vaig veure en un dia La Habitación Roja, Goldfrapp, Mogwai, Mercury Rev, Manic Street Preachers i Stereo MC’s. La setmana passada, vaig assistir a 34 concerts en 4 dies.

El Primavera Sound 2011 ha estat, a nivell personal, un dels més enriquidors. Per una banda, he tingut ocasió de comprovar com són en directe grups joves als quals he anat seguint d’abans i tot de ser confirmats. Sí, molt de hype, molts noms d’aquells que tots els blogs de tendències musicals parlen (però dels quals ningú, tret de quatre coleccionistes, en compra discos), i més d’un amb una mancança de rodatge força visible (no tant com amb els grups del Primavera Club, això sí). Però si no, seria complicat veure’ls: Barcelona (i la resta de l’Estat) queden fora del circuit de gires dels grups internacionals “petits” (més encara dels nord-americans). Així, vaig poder gaudir del polit i vibrant directe de Smoke Fairies (que havien fet 20 hores de furgoneta des del Regne Unit per a poder rentabilitzar la seva actuació); de l’experimentalitat de Prince Rama (una mena de versió minimal de Gang Gang Dance, els quals van oferir un concert magnífic); dels bons directes del pop d’inspiració 60s de Cults i Tennis;  del pop electrònic contundent i convincent en directe de Twin Shadow; l’essència de  l’indie pop que destil·la The Record Summer; uns Ariel Pink’s Haunted Graffiti que semblaven la reencarnació dels Sparks; uns My Teenage Stride que ens teletransportaven a l’edat daurada de l’indie dels 90; com Glasser és capaç de brodar un directe electrònic excessivament enllaunat amb una veu magnífica (amb bis a capella inclòs)…

D’altra banda, he pogut veure per fi un concert de Pulp i tornar a veure en directe uns Mercury Rev en millor forma que fa 10 anys i tot. Les tornades sempre són polèmiques: la mitificació d’un grup és difícil de superar i les expectatives sempre solen venir acompanyades de decepcions. Ara bé, vist des de la perspectiva d’un seguidor de Pulp des dels 15 anys (quan van publicar Different Class) que no va tenir ocasió de veure’ls al seu temps i que va viure el concert des del macro-pogo de les primeres fileres de l’Escenari San Miguel… el concert va resultar espectacular. Era una qüestió d’emocions, de corejar himnes i de sobreviure a la bogeria col·lectiva. Així haurien de ser tots els concerts reunió. La nit de diumenge, al Poble Espanyol, les sensacions van ser molt similars, des de l’arrancada del concert de Mercury Rev amb Holes, fins el començament del bis amb una versió del Solsbury Hill de Peter Gabriel. Menció d’honor també per als directes de Seefeel (onirisme sorollós capaç de fer-nos emmudir i fer-nos esclatar en crits d’admiració), la destrucció sònica dels Suicide i també el Dean Wareham interpretant temes de Galaxie 500.

Ara bé, no tot van ser flors i violes. Dissabte a la tarda presenciava en directe com l’organització confirmava en roda de premsa la magnitud que havia pres el festival en qüestió de públic: més de 130.000 assistents. Un èxit després de l’arriscada ampliació de cartell, dies i recinte. Malauradament, aquest èxit, com assistent, no em va beneficiar en res. La primera experiència negativa va ser l’impossibilitat d’assistir dimecres al Poble Espanyol a la jornada prèvia: a les 8 del vespre ja estava l’aforament complet i l’accès prohibit. Ja se’ns havia avisat que podia passar, que la jornada prèvia i de clausura eren “extres” i l’abonament no garantia l’accès… però no deixa de ser frustrant haver de fer una hora de cua per cambiar l’entrada per la polsera i quedar-te sense poder veure Echo & The Bunnymen i Caribou. Gegantisme. D’aquest mal ha patit el Primavera Sound 2011. Cues interminables a tot arreu (ja ni entro en el fracàs del pagament electrònic…) i massificació dels caps de cartell com cap altre any (sort que vaig descartar d’entrada grups com The National o Mogwai, que em venia de gust tornar-los a veure, però no des de la quinta forca). Amb un recinte ampliat s’eliminava la sensació de congestió i es facilitava la mobilitat… però també convertia el desplaçament entre determinats escenaris en trajectes interminables. Anar de l’Auditori o de l’escenari Pitchfork a l’ATP o, pitjor encara, al Llevant, suposava perdre’s tot un concert. Massa grups concentrats en tres (dels cinc) dies, en un espai massa extens. Aquí teniu dues mostres dels èxodes en què es convertien la sortida i arribada als dos escenaris més allunyats.

A nivell musical també va haver decepcions. El directe dels gal·lesos Islet em va semblar massa passional però poc musical. Animal Collective… bé, tots tenim a la memòria el seu directe del PS08 on vam escoltar amb més d’un any antelació els temes que apareixerien al Merriweather Post Pavillion, i aquell My Girls completament verge i majestuós se’ns va quedar gravat al foc. Però d’ençà que els de Baltimore deixaren les estridències vocals i abraçaren definitivament l’electrònica, els seus directes posteriors han patit la síndrome de la “sobre-expectació”. En certa mesura ja va passar al Sonar 2009, i al PS11 completament. Fora bo que quan tornin al Fly Me To The Moon el proper mes de juliol al Poble Espanyol, anessim tots plegats amb les expectatives rebaixades. Però la decepció en majúscules d’enguany han estat Salem. El grup paradigma del witch house va patir la pitjor sonorització de tot el festival, pèssima equalització que deixava el desafortunat rap per damunt d’una base electrònica indescriptible… donat que es sentia molt baixa i amb uns greus que l’embrutaven encara més. Quins grups em vaig quedar sense veure? The Monochrome Set, Papas Fritas, Connan Mockasin, Cloud Nothings, Ducktails, Swans, Sufjan Stevens, Nosoträsh… Millor que no hi pensi.

La sensació que tenia dissabte a la nit era que amb el PS11 es tancava cicle… o potser que s’obria un de nou. Sigui com sigui, el festival més gran (literal i metafòricament) que s’organitza a la Península Ibèrica.

Moments estelars:
 – Pulp començant amb Do You Remember The First Time i el pogo instantani de les primeres fileres.
- Pulp dedicant Common People als “indignats”.
- Galaxie 500 fent el seu Ceremony de New Order.
- Mercury Rev fent The Dark Is Rising als bisos.
- Els ballarins de Gang Gang Dance.
- Veure com el públic ballava i cridava amb TSOWC.
- Fer fotos amb un equip fotogràfic de debó i sentir un cert reconeixement al fossat.
- Julia Kent dient que s’havia esforçat en treure el seu costat rocker.
- El càtering de del forn Barcelona Reykjavík!
- El somriure de les Aias i el públic guiri ballant cançons en català.
- Intercanviar cròniques abreujades i en calent amb els amics i coneguts que em trobava.
- Les noies que van omplir el festival de cartells en suport de l’#acampadaBCN
- Veure la Zahara filmant (?) el concert de Las Robertas.
- Els comentaris entre cançó i cançó de Duglas ‘BMX Bandits… in space!’ Stewart
- Descobrir que The Black Angels tenen un gran directe un diumenge de matinada després de 4 dies de festival.
- Tota la gent que vaig tenir ocasió de conèixer en persona (per fi!).

El meu intinerari final del PS11:

dijous: Marina Gallardo → Islet → The Record Summer → Cults → Seefeel → Glasser → Smoke Fairies → Suicide → Ty Segall → Salem

divendres: Javiera Mena → Aias → Julia Kent → Tennis → Las Robertas → Incarnations → Ariel Pink’s Haunted Graffiti → Twin Shadow → Pulp

dissabte: Tennis → The Soft Moon → Warpaint → Dean & Britta → Rubik → Gang Gang Dance → Galaxie 500 → Prince Rama → Animal Collective → The Suicide of Western Culture

diumenge: Me & The Bees → My Teenage Stride → BMX Bandits → Mercury Rev → The Black Angels