El debut de Puro Instinct, Pearl Harbor (Gloriette Records), ha estat un dels més atractius i, malauradament, més desapercebuts de 2010. Al primer EP d’aquesta formació de Los Angeles (malgrat que afirmen venir directament de la URSS) hi trobem una aproximació deliciosa als sons més autènticament new wave de principis dels 80, recollint l’essència de formacions com Martha & the Muffins o The Passions. Veus lacòniques femenines amb l’eco de les produccions del Martin Hannett, textures d’electrònica analògica i guitarres ben clares i polides en primer terme: pop intimista, sense superficialitats, nascut d’una experimentació gairebé naïf i versemblant, com la d’aquells grups que anaven donant els primers pasos, sense adonar-se’n, de la nova onada britànica de finals dels 70 i principis dels 80.
El proper 22 de febrer publicaran el seu primer llarga durada, Headbangers in Ecstasy (Mexican Summer), i, com avançament, aquests dies presenten el single Stilyagi!!! acompanyades d’un dels fenòmens de l’indie de 2010, l’Ariel Pink. Els 30 primers segons de la cara-A són tota una declaració de principis: no, no s’han espatllat els altaveus, el que escoltem és soroll, estàtica, aquell white noise amb el que gosaven experimentar formacions com els OMD primigenis o Cabaret Voltaire. De la brutícia sonora, a la claredat de les veus dolces i guitarres polides de Puro Instinct. Stilyagi!!! és una altra peça de proto-indie pop electrònic absolutament irressistible, tant a nivell vocal com a instrumental i compositiu: la bellesa del pop.
La cara-B, Put Medved to Bedved, és una altra joia de l’experimentalitat que no es podria ubicar ni al post-punk, ni al new wave original, i vice-versa. Un tema essencialment instrumental, amb caixes de ritme i textures sintètiques analògiques vestides de diferents talls de veu en rus (amb aquell sampleig de l’era pre-digital. Són inevitables les comparacions amb les primeríssimes composicions de la formació de Liverpool OMD (quan encara es deien The ID), com ara Progress (Spotify) de l’any 78 o I Betray My Friends (Spotify) del 79.
No cal dir que Headbangers in Ecstasy és un dels discos que espero amb més ganes aquest 2011. Tant de bo mantinguin aquest equilibri entre el pop i l’experimentació. Ara per ara, el disc ja resulta prometedor només per la portada que acaben de presentar aquest cap de setmana passat al seu Facebook.
Escoltar:
