Que la indústria discogràfica tal i com l’enteniem està agonitzant no és cap novetat. En aquesta segona dècada del s.XXI la fòrmula de publicar discos que es distribueixen a botigues es manté amb prou feines només amb els discòfils o coleccionistes residuals que quedem. Les vendes dels CDs dels grups de més èxit ja no es comptabilitzen en milions de discos, sinó que els criteris per a denominar un artista “supervendes” passen per centrar-se en les xifres de descàrregues, scrobblings o visualitzacions de Youtube. El públic majoritari continua escoltant música de tota mena, però ja no ho fa comprant-la i escoltant-la al seu equip de música a casa. Ja hi som de ple a l’era de l’streaming i la música en format binari. Però enregistrar un grapat de cançons (que acabaran repartides entre Spotify, Soundcloud o Bandcamp) i tenir així una excusa per sortir de gira (i provar de guanyar-se uns calés com a músics) continua sent car. El lloguer de l’estudi, la nòmina del productor, potser algun instrument o aparell nou, la promoció del disc… Això abans ho pagaven les discogràfiques i no calia pensar res més. Però som a l’any 2011 i, ara per ara, publicar un disc és pràcticament una odissea. I no hi ha cap alternativa al model discogràfic tal i com el coneixem? Si, i de ben senzilla: si no tens recolzament d’una companyia de discos, fes-t’ho tu mateix. Amb quins diners? Amb els donatius dels teus seguidors, allò que en anglès s’anomena crowdfunding.

Fa un parell d’anys van sorgir els serveis de crowdfunding musical més populars a Internet: Kickstarter i Pledgemusic. La filosofia és ben senzilla: s’exposa quin és el projecte que es pretèn dur a terme (un disc, per exemple) i s’ofereix la possibilitat que qualsevol aporti capital per al seu finançament a canvi d’una compensació garantida (una còpia del disc en CD, per exemple). I funciona? Aquest ha estat el dubte que ha perseguit totes aquestes plataformes des que van aparèixer a la Xarxa, però mica en mica es va resolent. Tècnicament, el primer portal en aquesta línia que vaig conèixer va ser Apadrina un artista ara fa 3 anys, però encara avui no ha tingut la mateixa repercussió que està tenint Verkami. Ara bé, també hem de ser realistes i, de la mateixa manera que el Jero Romero (exbaixista de The Sunday Drivers) va aconseguir finançar-se el seu disc en un temps rècord, també hi ha d’altres projectes que no assoleixen ni un 10% del que necessitarien: en aquests casos, els diners tornen als seus inversors i tot queda cancel·lat.

Una de les claus de l’èxit del crowdfunding d’un projecte és oferir una varietat atractiva “recompenses” depenent de l’aportació econòmica, així com incentius addicionals. A Pledgemusic hem vist recaptacions llampec i massives com les de la Juliana Hatfield (amb un 489% de finançament) o Emmy the Great (330%), però voldria centrar-me en el més recent i potser més curiós, el dels britànics Summer Camp.

Des del seu exitós debut l’any passat amb el 7″ Ghost Train a Moshi Moshi Records, Summer Camp han anat dosificant les seves cançons en un 7″ més i un EP, així com un single digital, generant cada cop expectatives més elevades per al seu primer llarga durada. Veient la cura que l’Elizabeth Sankey i el Jeremy Warmsley han tingut de cada un dels temes que han anat donant a conèixer, és comprensible vulguin anar amb peus de plom amb el seu àlbum debut, el qual estarà auto-editat i produït per l’Steve Mackey de Pulp. Una dada: en 6 dies van assolir el 100% del finançament necessari. I què oferien per fer-ho tant atractiu? La llista de “recompenses” per donatius és tan llarga com variada. Amb el donatiu mínim de £8 s’obté el disc en format digital així com accès a “actualitzacions exclusives”: 2 mixtapes en descàrrega directa, l’estrena exclusiva del video del nou single I Want You, fotodiaris de la gira actualitzats, un audio-llibre en descàrrega directa narrat per l’Elizabeth d’un conte infantil (The Secret Diary of Adrian Mole) i, fins i tot, un video on ensenyen a cuinar brownies (?!). Per £15 tens el futur àlbum en CD signat pel grup, per £50 et fan una sessió de 3 cançons en directe via Skype, per £65 t’enviaran una postal al mes durant un any, per £100 tens el baix del Jeremy, per £250 composen una cançó basada en tu  o per £500 te’n fan un remix d’una cançó teva, entre molts altres. El resultat? Més de 300 persones han aportat un 169% en poc més d’un mes. Del total, però, el grup ja ha anunciat que donarà un 10% a l’ONG Shelter from the Storm.

Amb tot el hype que han generat Summer Camp en l’últim any, no els hagués costat fitxar per una multinacional (com van fer Cults, per exemple, multiplicant exponencialment el seu reconeixement internacional). Però els anglesos s’han estimat més romandre independents i auto-editar-se al seu segell Apricot Recordings (distribuït per Moshi Moshi). Tal i com deien en una entrevista al setmanari NME, van rebre moltes ofertes de diferents discogràfiques, però el fet que ja tinguessin l’àlbum mig enllestit amb la producció de l’Steve Mackey xocava amb les exigències dels A&R i no estaven disposats a deixar-se influir per altres. Amb enginy, originalitat, perserverància… i el suport de la gran part de la blogosfera indie i dels seus finançadors, Summer Camp publicaran el seu primer àlbum en total llibertat i sense acumular deutes, un producte 100% casolà i autèntic: els riscos ja s’han esvaït. Noves solucions pels nous temps.