Incredulitat. Escepticisme. Reflexió. Quan escolto el debut d’un grup i la impressió inicial que em causa és bona o molt bona, procuro aplicar aquestes senzilles tres màximes: així s’evita que un estat anímic transitori esbiaixi l’audició. Contenció de l’eufòria. Hi ha vegades que no es pot. Hi ha vegades que et fan un clic a les parts menys cerebrals del cervell, aquelles que et fan bategar el cor més ràpid i esborren el significat de la paraula “objectivitat” de la teva ment. I t’és igual.

Hauria d’estar prohibit que un grup es digui The New Division, prenent com a referència a New Order/Joy Division: està molt vist, sona a grup amater de versions d’un barri de Northern Manchester. Aquest prejudici s’esvaeix a mesura que escoltes The Rookie, el mini-àlbum amb el qual van debutar el passat 11 de gener (11/1/11). Efectivament, hi ha clares influències de New Order i d’alguna altra formació del synth pop dels 80, però l’estètica sonora és absolutament filla del seu temps. Dit d’una altra manera, The New Division són l’encreuament perfecte entre Cut Copy, The Whip, Delphic… i Two Door Cinema Club.

Auto-produït i auto-editat, no comprenc com Kitsuné, Modular o Moshi Moshi no es barallen per publicar The Rookie, el qual inclou tres singles en potència. Festival és el hit que hagués acabat d’arrodonir el Zonoscope de Cut Copy, en la línia del seu clàssic Lights & Music, menys disco però més balearic.

Nocturnal conté aquella ràbia i contundència amb la qual es solen desfogar els grups d’indietronica, modernitzant les actituds post-punk més electròniques amb aspiracions de ball. És qüestió de dies que DJ Amable la inclogui als seus sets, si no ho ha fet ja.

No Health és el single és evident dels tres i el que em resultaria més inspirador, a la vegada (potser la producció és massa fluixa). La tornada és d’aquelles que s’enganxa de mala manera (a base de repeticions), hi ha referències a Blue Monday i sobrevola l’ombra dels Cut Copy, però és innegable el seu potencial.

Ara bé, més enllà de l’onomàstica, l’altra gran referència del pop electrònic dels 80 que hi trobem és Depeche Mode. Hi ha una certa sensibilitat al llarg de tot el disc que es posa de manifest d’una manera menys subtil a Devotion, la qual ratlla l’homenatge als de Basildon, però en la qual no li cal baixar octaves a l’hora de cantar, com fan tots els grups alemanys, fills bords de DM.

Personalment, The New Division llueix més quan s’arrisca un pèl més i proposa una mena de post-chillwave, precisament amb els temes que obre i tanca el seu debut, Starfield i Bucharest. Tot i tractar-se d’electrònica casolana i principalment digital, potser  l’ús de seqüències, unes veus menys filtrades o una guitarra que vol obrir altres camins, potser aquests trets fan que el conjunt sigui més fàcil de creure. Això no treu que potser els queda un llarg recorregut fins a tenir un directe com el de Delphic o The Whip. Caldrà seguir de ben aprop aquests californians.

Escoltar més:

*A la versió Spotify es tallen les tres darreres cançons