Em considero un amant del Shibuya-kei des que vaig veure a l’Sputnik el video de la versió en anglès del Happy Sad dels Pizzicato Five (veure). Recordo que sobreimpressionat deia que pertanyia a la banda sonora de Prêt-a-Porter de Robert Alman, i em vaig afanyar a buscar el CD al Discoplay. Malhauradament, allà no hi era, però aquesta recerca d’informació d’un grup japonès del qual semblava que no hi havia res enlloc em va permetre descobrir, no només la Maki Nomiya, sinó un estil musical que m’ha acompanyat tot aquest temps. Fa 13 anys que vaig descobrir “a new stereophonic sound spectacular” i, d’ençà d’aquell dia, he anat incorporant altres artistes del Shibuya-kei a la meva discoteca: Kahimi Karie, Takako Minekawa o, fins i tot, el mateix Towa Tei. Quan el 1999 els Manic Street Preachers publicàren el senzill Tsunami, van oferir dues remescles d’un gust exquisit: una a càrrec dels Stereolab i l’altra a càrrec de Cornelius. Aquell nom em sonava, perquè també era l’autor de la remescla del Tender de Blur que havia sortit un mesos abans i que, fins i tot, m’agradava més que l’original. Aquell nom, Cornelius, va quedar gravat al meu cap fins que uns anys més tard em tornava a passar el mateix amb una remescla seva: m’agradava tant o més que l’original. En aquell cas es tractava del Heartbeat de Tahiti 80. Així com va ser que em vaig decidir a buscar alguna cosa seva i vaig trobar Wataridori 2 al Creative Commns CD. Això va ser tot just tornar del Japó, i encara em penedeixo de no haver-lo “conegut” abans. Quan l’any 2006 publicà Sensuous em vaig trobar amb un dels millors discos fets al Japó en molts d’anys.
Per això Cornelius va ser per a mi un dels màxims atractius de l’edició de 2007 del Festival de Música Avançada Sònar. Un any i poques setmanes més tard, el Keigo Oyamada i el seu grup repetia visita a Barcelona, aquest cop dintre del festival Summercase. Tots dos concerts van ser simètrics, potser un pèl més llarg el del Summercase, però amb un repertori amb la mateixa base on el disc Sensuous tenia tot el protagonisme. El directe del “The Cornelius Group”, com el Keigo fa dir al projecte, és d’aquelles coses que et deixen meravellat i totalment corprès: unes projeccions espectaculars acompanyen una interpretació impecable en tots i cadascun dels estils per on deambula Cornelius, des de l’indietrònica japonesa de Like a Rolling Stone, fins al hardcore de I Hate Hate, o el Shibuya-kei més pur de Fit Song o Star Fruits Surf Rider. La correcció i estatisme amb la qual interpreta el Keigo, sia al darrere de la guitarra o del theremin, només es trenca quan salta al públic amb el Kaoss pad a la mà, per a que nosaltres mateixos juguem al moment d’èxtasi col·lectiu de la nit.
Cornelius
18 de juliol de 2008
Summercase
Barcelona
Breezin’
Wataridori
Gum
Drop
Point of View Point
Count 5 or 6
I Hate Hate
Beep It
Like a Rolling Stone
Monkey
Star Fruits Surf Rider
Fit Song
E
_________
Miratge #30
CORNELIUS Wataridori
This post is tagged 2008, barcelona, cornelius, pizzicato five, shibuya-kei, sonar, summercase
