La segona nit del Sònar 2009 presentava un cartell impressionant: Animal Collective, Fever Ray, Orbital, Crystal Castles i Jeff Mills, entre d’altres. Si la nit anterior era la Grace Jones la reina de l’escenari gran, l’endemà era el torn d’un dels millors grups que mai han existit de la música electrònica, pares de l’IDM (intellingent dance music): Orbital. Els germans Hartnoll ens van deixar amb l’ai al cor quan a l’estiu de 2004 decidiren separar-se i deixar un projecte que havien començat a finals dels 80. Cinc anys després, superades les diferències del passat i amb èxit irregular en solitari, han decidit tornar i què millor que oferir una gira de grans èxits, recolzada amb el recopilatori oportú 20rbital, el primer que realment fa honor a un grup de la seva trajectòria.
Amb més de 20 minuts de retard i havent hagut de marxar a la darrera cançó de Fever Ray, per trobar-me amb l’insuportable Beardyman, en Paul i Phil Hartnoll entraven a la seva cabina particular per rodejar-se de sintetitzadors, taules de mescles, samplers i tota mena d’aparells electrònics. Les seves inconfusibles ulleres amb llums que els converteixen en els miners de l’electrònica per excel·lència i la salutació efusiva a un públic barceloní que els veia per tercer cop en la història del festival donaven el tret de sortida a gairebé dues hores dels Orbital més durs que recordem. Pràcticament totes les versions van ser refetes i executades amb major contundència que de costum fet que, sumat a l’excessiu volum i el deficient só de l’escenari, minimitzés per desgràcia tots els matissos de les seves composicions. Una vista enrera a la seva trajectòria que arrancava amb la suite íntegra Lush seguida dels temes Impact-The Earth is Burning i Remind, tots ells del seu clàssic Brown Album pel qual sembla que no passa el temps. El públic, entregat, va deixar-se anar a la disbauxa absoluta en començar el tema precedit d’una de les poques pauses que oferí el concert: Satan. Com és habitual als seus directes, van interpretar-la doblant la durada de la versió de l’àlbum, amb la conseqüent bogeria general. Després del primer tema de l’In Sides arribaria el que, personalment, va ser el moment més impressionant de la nit: Belfast. Feia molts d’anys que no se’m posava veritablement la pell de gallina amb una cançó en directe com quan vaig escoltar la delicadesa de les primeres notes d’aquesta cançó. Per un moment, les distorsions dels centenars de watts que surtien pels altaveus van cesar i els germans Hartnoll van fer un excercici de tornar a la seva essència per a transportar al públic més nombrós que ha acollit un concert d’aquesta edició del Sònar a un altre temps indeterminat, que no és ni el 1991, quan van publicar el Green Album, ni tampoc el 2009. El moment sorprenent de la nit arribaria amb el tema Halcyon, el qual en directe acostumen a lligar amb samples del clàssic de Bon Jovi You Give Love a Bad Name que, en aquesta ocasió, subsituirien per la Belinda Carlisle i un, encara més festiu, Heaven Is a Place On Earth. Per tancar la nit, una versió en directe de The Box, en la qual combinaven totes dues parts en una i afegien part dels cors que l’Alison Goldfrapp va enregistrar per la versió original del tema, enllaçada amb la versió de l’emblemàtica sintonia de la sèrie de la BBC Dr. Who.
Catorze anys després del seu primer Sònar, Orbital van esdevenir per mèrits propis els reis absoluts de l’edició d’enguany.
Aquí teniu una llista d’Spotify amb el repertori del concert d’Orbital.
Orbital
20 de juny de 2009
SonarClub
Sonar
Lush/Eurotunnel
Impact/Remind
Satan
Belfast
Chime/Crime
Know Where To Run
Halcyon & On & On/Heaven Is a Place On Earth
One Perfect Sunrise
The Box/Dr. Who
_________
Miratge #35
ORBITAL Belfast
