Fins ara, cada cop que es parlava de la Karin Dreijer se l’anomenava “la meitat” del duo The Knife o la vocalista de diversos temes de Röyksopp. El seu projecte, Fever Ray, va arribar a a finals de 2008 i ens va deixar tan descolocats com meravellats: era l’hora de conèixer la verdadera Karin. La seva veu característica veu vesteix unes cançons intenses, en les quals l’electrònica confereix un neguit d’allò més addictiu.
Dir que la posada en escena està a l’alçada del disc és poc: tot allò que la Karin transmet al seu disc és capaç de renderitzar-lo a l’escenari fins a límits insospitats. El que més sorprèn al cap d’un parell de temes és com arriba de ser d’orgànic el seu directe, un fet paradoxal tenint en compte que, dels quatre músics que l’acompanyen, només dos toquen instruments que no són electrònics, i ocasionalment. La paraula clau que defineix el directe de Fever Ray és “sinestèsia”, la qual TermCat defineix com “Sensació subjectiva per la qual la percepció sensorial pròpia d’un sentit s’acompanya de la percepció amb un sentit diferent”.
If I Had a Heart obria el concert i servia de perfecta carta de presentació: la Karin, amb una mena de màscara gegantina i canviant de micro, per deixar anar la seva veu o per filtrar-la i dotar-la de tenebrositat. A partir d’aquí, una hora de concert en el qual va interpretar íntegrament el seu llarga durada i, fins i tot, va fer seves dues versions d’en Nick Cave, Stranger than Kindness, i d’en Vashti Bunyan, Here Before. L’escenari es va omplir de llums antics de saló, com si es tractés d’una botiga d’antiguetats poblada d’èssers fantàstics, el grup en qüestió. La caracterització dels integrants és un afegit important al cúmul de sensacions que la posada en escena transmet: màscares, plomes, bàculs… que ens evoquen uns mites que es perden en l’origen dels temps, capaços de treure la pols al nostre subconscient col·lectiu i generar-nos empatia i por en dosis equivalents. La Karin esdevé la xaman impàvida, freda, i els dos somriures que dibuxen els seus llavis durant tot el concert agreujen el neguit en compte de transmetre tendresa.
Fever Ray és capaç de proposar un viatge al costat més primigeni de les persones, gelant-nos amb la seva mirada, però escalfant-nos amb la seva música.
Fever Ray
20 de juny de 2009
SonarPub
Sonar
If I Had a Heart
Triangle Walks
Concrete Walls
Seven
I’m Not Done
Now’s the Only Time I Know
Keep the Streets Empty for Me
Dry and Dusty
Stranger Than Kindness
When I Grow Up
Here Before
Coconut
_________
Miratge #36
FEVER RAY Seven
This post is tagged 2009, barcelona, fever ray, sonar, the knife
