Rescatar part de l’essència dels pioners que van acostar l’experimentació electrònica a les masses és una tasca tan interessant com ingrata. Admeto que em vaig sorprendre quan vaig descobrir els Chateau Marmont dintre del Kitsuné Maison Compilation 7 (Spotify) d’aquest any. Les sonoritats analògiques de principis dels 80 sembla que tornen no només a estar acceptades, sinó que per fi han recuperat el prestigi que durant bastant de temps van perdre, potser per l’oblit, potser pel frenesí de l’electrònica d’última moda.
Veure el primer concert de Chateau Marmont a Barcelona era una oportunitat per a comprovar de primera mà com són en la distància curta… encara que fos a un dels concerts after-hours de les sessions del Razz a una sala Lo*Li*Ta amb un públic que majoritàriament ni sabien qui eren ni tampoc els importava. La meva expectació inicial es va anar diluint cançó rere cançó fins arribar a una amarga decepció. Chateau Marmont cauen en la ingratitud de la seva aposta musical: res del que fan sona a nou, la qual cosa no seria un problema si no fos potser per la manca de cura de la posada en escena. Comprenc les dificultats que deu comportar recrear en directe determinats sons sorgits de Moogs descomunals i sintetitzadors de tota mena, així com els gastos que suposa transportar tant d’equipament. Però arribar a un concert d’aquest tipus i veure com la gran majoria va pregravat… doncs decepciona un xic.
Etiquetant-los barroerament i injusta, Chateau Marmont entrarien dins d’allò que els crítics musicals de finals dels 70 anomenaven “música planejadora”. Abans que la maleïda etiqueta de new age arribés, aquestes bases sintètiques sempre rebien noms al·lusius a l’espai. Des de l’inici, Chateau Marmont parteixen de l’esència francesa de Jean-Michel Jarre: obren i tanquen amb dos temes d’aires a Oxygen i Equinoxe respectivament. Les seqüències siderals i el Vocoder de Diane resulten desconcertants: pràcticament podrien formar part d’algun dels recopilatoris Música Sin Fronteras com podrien adobar una sessió amb els hype electro pop del moment.
En directe, les influències que s’aprecien al seu Solar Apex EP (Spotify) queden encara més de manifest: l’experimentació de la Suzanne Ciani dels primers temps apareix a Jarod, mentre que els sintes de Vangelis (de l’època de l’Albedo 0.39 i Pulstar) o Neuronium ressonen a Maison Klaus. Però si amb algú he vist majors similituds en gairebé tots els aspectes és amb l’injustament oblidat grup català Programa, el grup liderat pel Carlos Guirao i el Josep Antoni López que a la primera meitat dels 80 van publicar dos discos excepcionals en la mateixa línia: experimentació electrònica principalment instrumental de base eminentment pop i de ball. Sintesis Digital i Acrópolis bé que podrien passar com un grup bessó de Chateau Marmont… si no fos perquè Programa va publicar aquests dos discos l’any 1983 i el 1985. Per a mostra els genials Galileo Galilei (video) o aquest Síntesis Digital:
Cal seguir de prop els moviments de Chateau Marmont i escoltar el seu primer llarga durada en condicions. Probablement sigui un disc genial, perquè són capaços de reuinir influències tan clixades però de portar-les a un terreny més popular. Ara bé, un altre concert seu a les 4 de la matinada… és una altra història.
Chateau Marmont
10 d’octubre de 2009
Lo*Li*Ta
Razzmatazz
Barcelona
Nibiru
Diane
Jarod
Monodrama
Anything & Everywhere
Maison Klaus
Heliochrome
Beagle
Solar Apex
_________
Miratge #42
CHATEAU MARMONT Maison Klaus
This post is tagged 2009, barcelona, chateau marmont, lolita, razzmatazz
