MIRATGES

Si hi ha una figura dintre del món de la música a la que he admirat des que vaig conèixer la seva biografia és, sens dubte, la d’en Tony Wilson. Amb l’edat que tinc ara mateix ell ja regentava el Russell Club als afores de Manchester, el qual s’acabaria anomenant com la discogràfica que fundaria el 1979, Factory. Va ser el primer en portar a la televisió els grups punks, abans fins i tot de ser vetats per la BBC: quan estaven en plena ebullició. A la vegada, amb Factory Records va instaurar les bases del que es considera una discogràfica independent, deslligada de les pressions de la comercialitat i el mainstream. El primer llançament discogràfic va ser el recopilatori A Factory Sampler (FAC2), amb una espectacular portada del geni Peter Saville y temes de Joy Division, The Durutti Column, John Dowie i Cabaret Voltaire.

Ara bé, el primer llançament d’un grup per ser va ser doble i en una mateixa data, el 21 de maig de 1979. Aquell dia sortiren a la venda els dos primers senzills de Factory, All Night Party dels A Certain Ratio (FAC5) i Electricity d’Orchestral Manoeuvres in the Dark (FAC6). Després vindrien els singles i discos de Joy Division, Section 25, The Durutti Column… i encara faltarien anys per veure publicades referències de New Order, Happy Mondays, James o els injustament oblidats The Railway Children.

OMD signaren per Virgin setmanes després que la referència FAC6 sortís a la venda, però el A Certain Ratio van romandre fidels a Factory durant els 80: al cap i a la fi en Tony Wilson en persona havia estat el seu padrí y mànager des del començament. Com es recalca a la pel·lícula 24 Hour Party People, Joy Division eren d’en Rob Gretton i Wilson apostà per un grup que podriem definir com paradigma de la new wave original de finals dels 70: sorgits a Manchester de les arrels més pures i fins i tot innocents del punk, es caracteritzaven per fusionar uns ritmes i uns gèneres no gaire habituals en aquest ambient com eren el funk o certs tocs de jazz. Es poden considerar precursors d’acostar fins i tot ritmes brasilers a l’amalgama anteriorment descrita per a crear un subgènere primitiu i 100% orgànic del house. Es pot dir que no n’hi ha per tant i que per tocar quatre xiulets a ritme de samba a temes com Skipscada no els converteix en mestres musicals, o que els mateixos artistes punk van acabar derivant a la fusió amb altres gèneres tot entrant la dècada dels 80, com ara el reggae. Però és innegable el paper transgressor i artístic dels A Certain Ratio a l’escena independent de principis dels 80 a una Anglaterra thatcheriana i, en concret, a un Manchester obrer (més ben dit, a l’atur), que no semblava ser la millor musa creativa.

Els ACR mai no han estat un grup de masses, amb prou feina han esdevingut un grup de culte, no han tingut cap single al Top 50 i en els últims 20 anys, després de deixar Factory, només han tret quatre discos (el darrer l’any passat). Desconec si al seu temps van arribar a tocar en directe a la Barcelona dels 80 i jo no havia tingut mai ocasió de veure’ls. Per tant, la seva actuació al Primavera Sound 2009 era una oportunitat gairebé única. He d’admetre que la meva il·lusió anava en consonància amb el meu escepticisme: amb un grup reformat després de 10 anys i originat a finals dels 70, patia per si acabarien estant descontextualitzats, o per si simplificarien les cançons portant bases desnaturalitzades i pregrabades llançades des d’un MacBook Pro… A més a mes, passar de veure l’europop pletòric de Saint Etienne a l’escenari proscrit del PS’09 no augurava res de bo.

Per sort, cap de les meves pors es va acomplir, ans al contrari: el quitent “madur”, amb el nucli de la formació original a l’escenari (Jez Kerr, Martin Moscrop, Donald Johnson i Tony Quigley), acompanyat de la ex-Primal Scream Denise Johnson, va oferir un concert senzillament perfecte. Semblava que mai no haguessin deixat de tocar plegats i que estavem presenciant un concert dels ACR de l’última etapa de Factory en el qual navegaven entre el post-punk més fosc representat en Forced Laugh (veure vídeo oficial) i els ritmes llatins més inexplicablement addictius com ara de Si Firmi O Grido (veure actuació a Manchester a principis dels 90), fins trobar el terme mig marca de la casa de cançons com Flight (veure una actuació pràcticament calcada a la del PS’09). Un repertori perfectament escollit amb totes les facetes dels ACR. Una nit màgica quan feia ben just 10 dies del 30 aniversari del primer single del grup. Qui ho havia de dir.

A Certain Ratio
29 de maig de 2009
Primavera Sound, Escenari Rayban
Barcelona

Do the Du
Mickey Way
Wild Party
Flight
Mind Made Up
Forced Laugh
I Feel Light
Wonder Y
Wanna Be
Shack Up
LSW
Si Firmi O Grido

_________
Miratge #25
BRIAN ENO The True Wheel
(El tema del qual sortí la frase “A certain ratio”)

Etiquetes: 2009, a certain ratio, barcelona, primavera sound