En la penombra, amb la quietud del seu piano revestit d’unes notes de violoncel. Cinemàtic, nocturn i minimalista, així és l’inici del concert de l’Agnes Obel a una emmudida i poc poblada La [2] de l’Apolo. Tot i haver estat al número 1 a les llistes de vendes de la seva Dinamarca natal i la Bèlgica valona, aquesta danesa establida a Berlin només ha reunit una cinquantena de persones al que insisteix en anomenar el seu primer concert “real” a Barcelona, malgrat haver actuat al festival Cruïlla BCN el juliol passsat, incomprensiblement, a les sis de la tarda.
La música de l’Agnes Obel navega entre l’avantguarda minimalista accessible del Wim Mertens, la sensibilitat del Yann Tiersen i la puresa del folk d’arrel britànica, i en directe és on s’accentuen tots els seus matissos. El tema Philharmonics serveix per posar en situació i fer-nos una idea del que serà la resta del directe: diàlegs entre la pulcra i càlida veu de l’Agnes i el seu piano, amb l’acompanyament del cello de l’Anne Müller, en una cadència hipnòtica capaç de deixar en silenci el públic barcelonès. L’arpa de l’escocesa Gillian Fleetwood acaba de donar lluïssor a una interpretació tan emotiva com impecable.
Els diferents registres de l’Agnes van desfilant i es barregen entre ells, tot creant el seu estil distintiu. A Just So recorda per moments a Feist. A l’instrumental Louretta hi veiem l’empremta del Yann Tiersen: tancant els ulls, la melòdica de l’Anne ens evoca l’acordió del bretó. L’ímpetu del minimalisme eleva el to al Close Watch de John Cale. Fins i tot hi ha temps per una cançó nova, encara sense títol, malenconiosa i d’estètica folk, la mateixa que trobem a Sons & Daughters fusionada amb un cert toc minimalista. L’Agnes es reserva per a la part final tres temes carregats de força i bellesa, on deixa anar tot el seu art, aparentment complex però amb el qual la connexió és immediata: Riverside, Over the Hill i On Powdered Ground, amb un final in crescendo corprenedor. Per acabar, i després d’una hora de concert, una versió del tema tradicional escocès Katie Cruel.
Philharmonics va ser un dels discos favorits de 2010 a Eufonies, el blog germà de Miratges i gaudir d’aquest espectacle en un ambient tan íntim, és una sort. Qui sap si la propera vegada no veurem l’Agnes Obel omplint el Palau de la Música Catalana. Ella, la seva música i la seva interpretació, bé s’ho valen.
Agnes Obel
20 de setembre de 2011
La [2] del Apolo
Barcelona
Falling, Catching
Philharmonics
Beast
Just So
Louretta
Brother Sparrow
New Song*
Close Watch
Smoke & Mirrors
Sons & Daughters
Riverside
Over the Hill
On Powdered Ground
- – -
Katie Cruel
_________
Miratge #124
AGNES OBEL – Riverside
Etiquetes: 2011, agnes obel, apolo, barcelona, la 2