Hope Sandoval & The Warm Inventions

28 de maig de 2010
Primavera Sound 2010
Auditori del Fòrum
Barcelona

_________

Miratge #133
HOPE SANDOVAL & The Warm Inventions – On The Low

L’anomenada tendència del homestudio permet que moltes noves propostes musicals neixin i es donen a conèixer realitzant una inversió econòmica mínima. Enregistrant els discos a casa teva, no només t’estalvies uns diners que pots invertir en equip musical, sinó que tens la possibilitat d’experimentar tant com vulguis, sense la pressió que suposa que cada segon et costa diners.

Ara bé, la gran contrapartida és que la gran majoria dels projectes unipersonals (o formats per dues persones) basats en el homestudio, és el minso rodatge que esté de cara al directe: a casa, pots anar pitjant botons, girant rodetes del sinte, afegint pistes infinites al Pro Tools i canviant els sons de la biblioteca a base de clics… amb unan facilitat que, a l’hora de ser executada en directe a un escenari, resulta pràcticament impossible, encara més com més reduït sigui el grup.

Aquestes dificultats tècniques es solen resoldre de dues maneres: convertint els concerts en un karaoke o fent nous arranjaments a les cançons. Un exemple de directe karaoke és el del grup suec JJ: és evident que el Joakim Benon no es posarà a tocar tota l’electrònica en directe, així que la veu de l’Elin Kastlander és l’únic que sona en viu, i tota la part instrumental va pre-enregistrada (de fet, sona com al disc). Així, es pot comprendre que molta gent es pugui sentir timada veient-los en concert. Un cas similar és el de The xx, on només les veus, la guitarra i el baix s’interpreten en directe, mentre el Jamie Smith va llençant la resta en forma de bases i samples.

En la seva visita a Barcelona, Toro Y Moi van optar per l’altre possibilitat: re-arranjar les seves cançons, adaptades a una formació estàndar del pop-rock, amb guitarra, baix i bateria. Aquest fet, sumat a la gran quantitat de temes nous (els quals han acabat sent publicats al seu segon àlbum, Underneath the Pine) van fer que sortís del concert amb un regust amarg. El projecte musical del Chazwick Bundick ha estat estilísticament força dispers en la seva curta trajectòria, però amb el seu primer àlbum, Causers of This, va ser anomenat l’abanderat del chillwave per la blogosfera. Temes com Minors o Blessa poden considerar-se paradigma del hypnagogic pop que ha descrit l’any 2010. Amb aquest punt de partida, trobar-se a dalt de l’escenari del BeCool un grup més proper a un electrofunk amb força limitacions interpretatives va ser decebedor. Ni glo-fi, ni hypnagogic, ni nova electrònica pop americana: Toro Y Moi van executar una mena de jam en la qual només lluïa el Chazwick a les tecles, molt hàbilment percutades, però sense l’atractiu de les textures sonores que els caracteriz(av)en. Les expectatives s’anaven apaivagant mica en mica fins la darrera cançó d’un repertori que, amb un bis, va arribar als 40 minuts de miracle.

Després del concert, vaig decidir no escriure cap ressenya. Em preguntava què era millor, si escoltar el disc en versió instrumental amb la veu (bastant limitada) en directe, o veure un concert d’una banda que sembla una altra però que aposta per una (fins a cert punt) autenticitat interpretativa. Encara no sé què respondre.

ESCOLTAR EL REPERTORI A SPOTIFY

Toro Y Moi
20 d’octubre de 2010
Becool
Barcelona

Still Sound
Minors
Blessa
How I Know
Talamak
You Hid
New Beat
Got Blinded
Causers of this
- – -
Low Shoulders

_________

Miratge #83
TORO Y MOI – Minors

Florrie ha esdevingut una de les artistes pop revelació britàniques de 2010 per mèrits propis. Model i exbateria de Xenomania, ha iniciat la seva carrera musical en solitari amb 21 anys publicant un seguit de senzills i remescles (en descàrrega gratuïta) al llarg d’aquest any que l’han col·locada entre les noves propostes musicals favorites dels bloggers més reconeguts. Apadrinada pel Fred Falke i favorita de Kitsuné Records, tot just presenta aquesta setmana el seu Introduction EP (descarregar).

Dissabte passat Florrie va actuar per primer cop a Barcelona dintre de la sessió de clubs del Razzmatazz a la sala PopBar. Concert breu, però intens, amb l’electrònica pre-enregistrada, però on vam tenir ocasió de veure de primera mà el talent interpretatiu de la Florrie en directe: una actuació carregada d’energia, complicitat i elegància, sumades a la seva incontestable bellesa. Pop de mena que bé podria inundar la radiofòrmula britànica (i d’arreu) com el de Call of the Wild, revisitació amb tocs d’electrònica elegant del pop femení made in UK dels 60. Encara que és dintre de l’electro pop on més es mouen les seves cançons: Florrie llueix com una jove diva que despulla la seva timidesa amb You Wanna Start Something, Come Back to Mine o Left Too Late. Menció especial mereix Give Me Your Love, amb la qual la Florrie mostra les seves dues facetes: la de cantant dolça i suggerent d’una banda, i la d’enèrgica percussionista per l’altra. Per tancar la breu presentació en societat barcelonina, l’explosiva Call 911 amb la qual es va a donar a conéixer i que bé podria fer moure masses de fans adolescents com fer ballar els clubs més populars de les capitals europees. Una artista amb totes les lletres. La inclourà la BBC al Sound of 2011?

Florrie
6 de novembre de 2010
Razzmatazz Clubs : Pop Bar
Barcelona

Come Back To Mine
Call Of The Wild
Left Too Late
Give Me Your Love
Go
You Wanna Start Something
Call 911

_________

Miratge #76
FLORRIE – Call 911 (Fred Falke Remix)

Debut en directe a la ciutat a Barcelona d’aquesta misteriosa de shoegazer industrial per a presentar el seu esperat primer disc, The Suicide of Western Culture. Segons la seva biografia, “amb tan sols uns teclats de joguina i una pila de pedals de segona mà, aquests dos personatges de ciència ficció van decidir crear les seves cançons des de l’habitació d’un hostal d’estudiants a Londres, mirant de retractar sons procedents de les bandes dels 90 que admiraven: Godspeed You Black Emperor, Disco Inferno, Mogwai, Flying Saucer Attack, Tortoise… Així va néixer The Suicide of Western Culture. Duresa i buit, melodia i sorpresa, post-electrònica instrumental basada en allò tangible, contorsió impossible de botons, una veritable revolució de les màquines, algunes tan familiars com un Casio CZ-1000, l’estimada caixa de ritmes TR505… l’analògica al poder. El resultat de tot aquest engranatge és un treball homònim, enregistrat entre el novembre de 2008 i gener de 2009 a Vauxhall (Londres) i masteritzat a Barcelona”.

De ben segur que aviat en sentirem a parlar més dels TSOWC.

The Suicide of Western Culture
23 d’octubre de 2010
Niu, Espai Artístic Contemporani
Barcelona

_________

Miratge #75
THE SUICIDE OF WESTERN CULTURE – The End Of Luxury

Club 8
23 d’octubre de 2010
Nitsa Club
Barcelona

Isn’t That Great?
Everlasting Love
Heaven
Jesus, Walk With Me
Missing You
Shape Up!
Whatever You Want
Spring Came, Rain Fell
Love in December
Be Mad, Get Ill, Be Still
Saturday Night Engine
- – -
Western Hospitality

_________

Miratge #74
CLUB 8 – Heaven

The Pains of Being Pure at Heart han tocat dues nits seguides al Sidecar, confirmant el moment de glòria pel qual travessa el shoegaze més pop. En any i mig han vist com la seva popularitat pujava com l’escuma i a oferir fins a cinc concerts a Barcelona en els últims 15 mesos. Malgrat que la seva darrera visita, al showcase organitzat al CD Drome (llegir ressenya) i a la sala Bikini van deixar un regust amarg al seu públic (com explicaven els amics d’A Viva Veu), aquestes dues nits hem viscut una descàrrega electritzant de guitarres i textures electròniques de la màgia que saben crear els Pains, aquella que evoca el so de Sarah Records o als Teenage Fanclub més càndids.

Ara, també és cert que un ha d’anar concienciat als seus concerts. Per exemple, malgrat la màgia pop de les seves cançons, la veu del Kip Berman sona tan malament en directe com la del Jota de Los Planetas fa 10 anys (en les darreres gires, juro que l’entenc quan canta!). Aquells que critiquen les limitades aptituds vocals del cantant de Granada haurien de ser conscients i admetre que el Kip, si més no en directe, no és gaire millor que el Jota, fet que s’agreuja si arriba perjudicat pels efectes de l’alcohol, com va passar la primera de les dues nits. Ara bé, he d’admetre que al concert del dilluns va sonar força millor. També s’ha de tenir en compte que el so dels Pains s’embruteix al directe: treuen el seu costat més noise per fer arribar d’una manera més directa encara les melodies dels seus himnes. I és que, en una hora llarga de concert (per fi! que l’any passat no feien ni tres quarts) poden tocar tot el seu repertori de cançons potentíssimes, com ells les saben fer. De fet, hagués semblat una col·lecció de hits darrere l’altre si no fos perquè també va haver temps per estrenar cançons noves com The Heart In Your Heartbreak, més crua que els seus darrers dos senzills, i Girl of 1,000 Dreams, tema que van estrenar en directe la segona nit.

Higher Than The Stars, Come Saturday o Everything With You van ser de les més ovacionades per un públic tan agraït com el grup per la ciutat de Barcelona. Més enllà del virtuosisme, els Pains saben oferir amb la seva música quelcom més que una hàbil il·lació de notes: transmeten tota mena de sentiments i passió amb les seves melodies i les seves lletres. I als seus directes despullen i embruten les seves cançons per a que actuïn directament al nostre hipotàlam sense cap artifici.

De les dues nits al Sidecar, sens dubte la segona va ser molt més rodona i vibrant, encara que al bis del diumenge el Kip ens oferí un tema cantant ell tot sol a l’escenari amb la seva guitarra i les distorsions. Però, en línies generals, dilluns passat el Sidecar va viure una d’aquelles nits màgiques.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL DILLUNS A SPOTIFY

The Pains of Being Pure at Heart
15 i 16 d’agost de 2010
A Quemarropa: The Pains of Being Pure at Heart + Odio París
Sidecar
Barcelona

- 2a nit -
This Love Is Fucking Right
103
Young Adult Friction
Twins
A Teenager In Love
Come Saturday
Higher Than The Stars
The Heart In Your Heartbreak
Stay Alive
Girl Of 1,000 Dreams
Everything With You
The Pains of Being Pure at Heart
- – -
Say No To Love
Gentle Sons

_________

Miratge #73
THE PAINS OF BEING PURE AT HEART – Say No To Love

Quan algú va prendre la decisión que els Odio París fossin teloners de The Pains of Being Pure at Heart les dues nits que el grup de NY havia de tocar aquest estiu al Sidecar, va crear el millor cartell possible per a una nit de shoegaze i noise pop a Barcelona en molts d’anys: grup estranger en el seu moment més dolç i grup emergent local.

Amb només una maqueta de cinc temes, el grup de Barcelona ha començat a obrir-se camí dins de l’escena indie estatal aquest 2010 i la seva projecció internacional seria el següent pas lògic i de justícia. Però abans d’avançar esdeveniments, haurem d’esperar la publicació del seu primer 7″ i LP. De moment, Odio París van forjant un directe que, objectivament parlant, va superar al del cap de cartell de les dues nits per moments.

Vuit temes (set, la segona nit) van composar un repertori completament ensordidor i que, a la tercera cançó, ja s’havia guanyat a un públic que, malgrat ser potencialment seu, encara no els coneixia (majoritàriament). Però si algú s’havia resistit a la potència sònica de Ya no existes, amb Enséñame l’ovació ja era generalitzada i recompensada des de dalt de l’escenari en forma d’una magistral versió del When You Sleep de My Bloody Valentine, grup del qual rescaten la seva essència primigènia. La contundència de les guitarres distorsionades i de les seves lletres va tenir, a més a més, l’alicient de la Gaia Bihr, cantant d’Aias, als cors i per a les parts vocals femenines durant gairebé tot el concert.

Després d’haver rebut la seva maqueta el passat mes de maig i de convertir-se instantàniament en un dels meus grups favorits revelació de 2010 en castellà (juntament amb els sevillans Blacanova), aquestes dues nits va ser el meu primer contacte amb el seu directe i han superat totes les meves expectatives. Tant debó la propera vegada els vegi interpretar la seva versió de l’Electricity d’OMD… però també espero (i estic gairebé segur) que els nous temes estiguin a l’alçada d’aquest inici tan prometedor.

Odio París
15 i 16 d’agost de 2010
A Quemarropa: The Pains of Being Pure at Heart + Odio París
Sidecar
Barcelona

Don de Tracy
Ya no existes
Enséñame
San Antonio
When You Sleep
Anette
Ahora sabes
C.n.p. un disco (només la primera nit)

_________

Miratge #72
MY BLOODY VALENTINE – When You Sleep

Quan veus que un projecte tan proper, tan sincer i amb tant de savoir faire obté el reconeixement internacional, és inevitable sentir una mena d’orgull i sentiment de proximitat. L’abril passat, Aias eren el grup convidat pel Miqui Puig al seu Old Wave New Wave Club (veure fotos i crònica) i fa un parell de setmanes teniem ocasió de veure-les a Barcelona a la sala Monasterio (aviat les fotos de la nit). En aquell moment ja havia saltat la notícia del seu imminent primer 7″ a la discogràfica novaiorquesa Captured Tracks, llar de les darreres sensacions de la temporada com Wild Nothing o Beach Fossils. La setmana passada, ja s’anunciava la publicació del seu primer LP, A la piscina, a la mateixa companyia i el grup telonejava una de les formacions revelacions de l’any passat, Vivian Girls (de les quals hi haurà aviat les fotos de la nit), dintre de la gira Band To Watch de Houston Party.

La projecció d’Aias en aquests mesos ha estat pausada i fulgurant a l’hora. I és que, no tots els dies una formació que canta en català és ressenyada pels gurús de l’indie per excel·lència, Pitchfork. Després de veure-les per tercer cop en directe, ja puc afirmar amb total contundència que tots els elogis són merescuts. Cançons com Tu manes, Aias, La truita, Amunt i avall o Canvis són veritables hits, surf pop de darrera generació que destil·la qualitat per tot arreu, ja sigui amb la formació compacta de les tres, o acompanyades al directe pel Cristian Pallejà als vents.

Si bé divendres dimarts passat, Vivian Girls era el grup a “observar de prop”, jo em quedo amb Aias com a imminent revelació. Per cert, que el trio de Brooklyn no va perdre detall del seu concert des d’un costat de l’escenari i al seu Twitter van deixar clar que els hi van semblar genials.

Aias

27 de juliol de 2010
Band To Watch Tour
Razzmatazz 3
Barcelona

_________

Miratge #71 [HypeMachine]
AIAS – Canvis

• Spotify: The xx live at Primavera Sound 2010

The xx

Orbital

29 de maig de 2010
Primavera Sound

Satan
Don’t Stop Me
Chime
Gun Is Good
Halcyon
Lush
- – -
Remind
_________
Miratge #69
ORBITAL – Chime