The Pains of Being Pure at Heart han tocat dues nits seguides al Sidecar, confirmant el moment de glòria pel qual travessa el shoegaze més pop. En any i mig han vist com la seva popularitat pujava com l’escuma i a oferir fins a cinc concerts a Barcelona en els últims 15 mesos. Malgrat que la seva darrera visita, al showcase organitzat al CD Drome (llegir ressenya) i a la sala Bikini van deixar un regust amarg al seu públic (com explicaven els amics d’A Viva Veu), aquestes dues nits hem viscut una descàrrega electritzant de guitarres i textures electròniques de la màgia que saben crear els Pains, aquella que evoca el so de Sarah Records o als Teenage Fanclub més càndids.

Ara, també és cert que un ha d’anar concienciat als seus concerts. Per exemple, malgrat la màgia pop de les seves cançons, la veu del Kip Berman sona tan malament en directe com la del Jota de Los Planetas fa 10 anys (en les darreres gires, juro que l’entenc quan canta!). Aquells que critiquen les limitades aptituds vocals del cantant de Granada haurien de ser conscients i admetre que el Kip, si més no en directe, no és gaire millor que el Jota, fet que s’agreuja si arriba perjudicat pels efectes de l’alcohol, com va passar la primera de les dues nits. Ara bé, he d’admetre que al concert del dilluns va sonar força millor. També s’ha de tenir en compte que el so dels Pains s’embruteix al directe: treuen el seu costat més noise per fer arribar d’una manera més directa encara les melodies dels seus himnes. I és que, en una hora llarga de concert (per fi! que l’any passat no feien ni tres quarts) poden tocar tot el seu repertori de cançons potentíssimes, com ells les saben fer. De fet, hagués semblat una col·lecció de hits darrere l’altre si no fos perquè també va haver temps per estrenar cançons noves com The Heart In Your Heartbreak, més crua que els seus darrers dos senzills, i Girl of 1,000 Dreams, tema que van estrenar en directe la segona nit.

Higher Than The Stars, Come Saturday o Everything With You van ser de les més ovacionades per un públic tan agraït com el grup per la ciutat de Barcelona. Més enllà del virtuosisme, els Pains saben oferir amb la seva música quelcom més que una hàbil il·lació de notes: transmeten tota mena de sentiments i passió amb les seves melodies i les seves lletres. I als seus directes despullen i embruten les seves cançons per a que actuïn directament al nostre hipotàlam sense cap artifici.

De les dues nits al Sidecar, sens dubte la segona va ser molt més rodona i vibrant, encara que al bis del diumenge el Kip ens oferí un tema cantant ell tot sol a l’escenari amb la seva guitarra i les distorsions. Però, en línies generals, dilluns passat el Sidecar va viure una d’aquelles nits màgiques.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL DILLUNS A SPOTIFY

The Pains of Being Pure at Heart
15 i 16 d’agost de 2010
A Quemarropa: The Pains of Being Pure at Heart + Odio París
Sidecar
Barcelona

- 2a nit -
This Love Is Fucking Right
103
Young Adult Friction
Twins
A Teenager In Love
Come Saturday
Higher Than The Stars
The Heart In Your Heartbreak
Stay Alive
Girl Of 1,000 Dreams
Everything With You
The Pains of Being Pure at Heart
- – -
Say No To Love
Gentle Sons

_________

Miratge #68
THE PAINS OF BEING PURE AT HEART Say No To Love

Quan algú va prendre la decisión que els Odio París fossin teloners de The Pains of Being Pure at Heart les dues nits que el grup de NY havia de tocar aquest estiu al Sidecar, va crear el millor cartell possible per a una nit de shoegaze i noise pop a Barcelona en molts d’anys: grup estranger en el seu moment més dolç i grup emergent local.

Amb només una maqueta de cinc temes, el grup de Barcelona ha començat a obrir-se camí dins de l’escena indie estatal aquest 2010 i la seva projecció internacional seria el següent pas lògic i de justícia. Però abans d’avançar esdeveniments, haurem d’esperar la publicació del seu primer 7″ i LP. De moment, Odio París van forjant un directe que, objectivament parlant, va superar al del cap de cartell de les dues nits per moments.

Vuit temes (set, la segona nit) van composar un repertori completament ensordidor i que, a la tercera cançó, ja s’havia guanyat a un públic que, malgrat ser potencialment seu, encara no els coneixia (majoritàriament). Però si algú s’havia resistit a la potència sònica de Ya no existes, amb Enséñame l’ovació ja era generalitzada i recompensada des de dalt de l’escenari en forma d’una magistral versió del When You Sleep de My Bloody Valentine, grup del qual rescaten la seva essència primigènia. La contundència de les guitarres distorsionades i de les seves lletres va tenir, a més a més, l’alicient de la Gaia Bihr, cantant d’Aias, als cors i per a les parts vocals femenines durant gairebé tot el concert.

Després d’haver rebut la seva maqueta el passat mes de maig i de convertir-se instantàniament en un dels meus grups favorits revelació de 2010 en castellà (juntament amb els sevillans Blacanova), aquestes dues nits va ser el meu primer contacte amb el seu directe i han superat totes les meves expectatives. Tant debó la propera vegada els vegi interpretar la seva versió de l’Electricity d’OMD… però també espero (i estic gairebé segur) que els nous temes estiguin a l’alçada d’aquest inici tan prometedor.

Odio París
15 i 16 d’agost de 2010
A Quemarropa: The Pains of Being Pure at Heart + Odio París
Sidecar
Barcelona

—
Don de Tracy
Ya no existes
Enséñame
San Antonio
When You Sleep
Anette
Ahora sabes
C.n.p. un disco (només la primera nit)

_________

Miratge #67
MY BLOODY VALENTINE When You Sleep

Quan veus que un projecte tan proper, tan sincer i amb tant de savoir faire obté el reconeixement internacional, és inevitable sentir una mena d’orgull i sentiment de proximitat. L’abril passat, Aias eren el grup convidat pel Miqui Puig al seu Old Wave New Wave Club (veure fotos i crònica) i fa un parell de setmanes teniem ocasió de veure-les a Barcelona a la sala Monasterio (aviat les fotos de la nit). En aquell moment ja havia saltat la notícia del seu imminent primer 7″ a la discogràfica novaiorquesa Captured Tracks, llar de les darreres sensacions de la temporada com Wild Nothing o Beach Fossils. La setmana passada, ja s’anunciava la publicació del seu primer LP, A la piscina, a la mateixa companyia i el grup telonejava una de les formacions revelacions de l’any passat, Vivian Girls (de les quals hi haurà aviat les fotos de la nit), dintre de la gira Band To Watch de Houston Party.

La projecció d’Aias en aquests mesos ha estat pausada i fulgurant a l’hora. I és que, no tots els dies una formació que canta en català és ressenyada pels gurús de l’indie per excel·lència, Pitchfork. Després de veure-les per tercer cop en directe, ja puc afirmar amb total contundència que tots els elogis són merescuts. Cançons com Tu manes, Aias, La truita, Amunt i avall o Canvis són veritables hits, surf pop de darrera generació que destil·la qualitat per tot arreu, ja sigui amb la formació compacta de les tres, o acompanyades al directe pel Cristian Pallejà als vents.

Si bé divendres dimarts passat, Vivian Girls era el grup a “observar de prop”, jo em quedo amb Aias com a imminent revelació. Per cert, que el trio de Brooklyn no va perdre detall del seu concert des d’un costat de l’escenari i al seu Twitter van deixar clar que els hi van semblar genials.

Aias

27 de juliol de 2010
Band To Watch Tour
Razzmatazz 3
Barcelona

_________

Miratge #HypeMachine
AIAS Canvis

• Spotify: The xx live at Primavera Sound 2010

The xx

Orbital

En només tres anys, Au Revoir Simone han portat el seu refinat pop electrònic fins a quatre vegades a la ciutat de Barcelona. Després de veure-les aquest cop a la sala Bikini, un es queda amb la sensació d’haver constatat l’èxit d’una encertada aposta musical que destil·la bon gust pels quatre costats. El trio de Brooklyn va deixar palès amb el seu darrer disc, Still Night, Still Light, que només han fet que evolucionar a millor. I així es va notar al repertori d’una hora de duració que van oferir: només es van deixar de tocar un parell de cançons, a la vegada que només rescataven un tema de cada un dels dos anteriors discos, força diferent del seu darrer concert a Barcelona a la sala BeCool.

Erika, Heather i Annie conserven la humilitat i desimboltura a l’escenari de sempre, tant com la seva sinceritat interpretativa. La música de base electrònica és complexa de portar al directe, tant que molts cops s’accepta i comprèn que els grups portin bona part del que sona pre-gravat. De vegades, sol ser millor i tot, ja que s’estalvien mal de caps innecesaris quan, segons com, determinades cançons són impossibles d’interpretar en directe. No obstant això, Au Revoir Simone tenen una filosofia més sencilla i efectiva: ser sinceres tant a l’estudi com al directe. D’aquesta manera, és un goig veure-les interpretar totes i cadascuna de les melodies i línies de teclat de les seves cançons, com van intercalant-se les notes d’una a l’altra amb una precisió i sensibilitat que posa la pell de gallina. Si, a més a més, s’aconsegueix que soni bé, com va passar al Bikini, fins i tot podem apreciar les lleugeres errades, totalment acceptables, de la seva interpretació: fins i tot una mínima nota a destemps ajuda a reforçar l’encant del seu directe.

Personalment, els millors moments artístics de la nit van ser les (re)interpretacions de Only You Can Make You Happy i Tell Me, amb lleugeres variacions respecte les versions de l’àlbum i uns interesantíssims jocs vocals. Per no no parlar del moment en què totes van arribar a tocar a l’hora el Nord de l’Erika durant Only You Can Make You Happy: magistral. Als bisos, moment per a rescatar el primer senzill del grup, amb el qual van assentar les bases de la seva proposta sonora, Through The Backyards, i comiat final amb una versió del clàssic dels 80 The Boys of Summer del Don Henley.

• Spotify : Au Revoir Simone live at Bikini (Barcelona, 2010)

Au Revoir Simone

“Misteriós” és l’epítet perenne del duo suec jj que els hi acompanya des que fa ben just un any van irrompre a l’escena musical amb un senzill i un àlbum d’electrònica pausada, d’aquella que s’enregistra “en pijama i pantufles”, definició de proximitat que el Roger Domínguez pronuncià durant un Això és pop del ‘Miopia’ d’Ona FM quan parlava de l’electrònica de homestudio. Quin és el misteri dels jj? Bàsicament, no explotar la seva imatge, no tenir Myspace ni presència a Internet i fer pocs concerts. Musicalment, són capaços de deixar bocabadada crítica i públic deconstruïnt cançons del hip-pop més mainstream i reconvertint-les en peces properes a l’ambient.

Divendres passat a La [2] de l’Apolo jj oferien el seu primer concert a més avall dels Pirineus tot just després d’acabar la seva primera gira nord-americana com a teloners de The XX. Màxima expectació d’aquells als qui ens solen anomenar “inquiets musicals” i també força escepticisme, aquell que genera tot projecte sortit del concepte del homestudio: es pot arribar a enregistrar un disc magistral a casa que després sigui, o bé impossible de portar al directe en la concepció clàssica, o bé els mateixos artistes no tinguin aquesta capacitat al damunt de l’escenari. Veient la posada en escena just abans que comencés estava clar que tindriem una sessió de bases pregrabades llançades des d’un MacBook i la veu de l’Elin Kastlander. I la millor manera per acabar de desconcertar al públic va ser, sens dubte, obrir el concert amb tres cançons en total acústic, només l’Elin i la seva guitarra.

En plena estupefacció i fredor general, aquesta compartida dalt i baix de l’escenari, amb un clic començarien a sonar els jj als que estavem acostumats: pulcritud sonora enllaunada sincronitzada amb uns visuals en absoluta consonància amb les cançons i una interpretació vocal a l’alçada. A partir d’aquest moment, successió de pop electrònic intimista i la paradoxa escandinava portada a la màxima expressió: tanta calidesa vocal i tanta gelor interpretativa. En la distància curta, però, s’hi veien detalls: com les mirades fugaces de complicitat entre l’Elin i el Joakim, el qual faria una presència anecdòtica tocant quatre notes de guitarra a una banda de l’escenari a cada cançó. Però era evident que només es tractava d’una qüestió de confiança i seguretat a l’escenari, de transmetre-la a la seva companya: l’abraçada amb la qual marxava de el Joakim de l’escenari just després de My Life, My Swag (cançó amb la qual es van donar a conèixer), fou la prova evident.

Veient en directe temes com Things Will Never Be The Same Again, Into The Light (amb aplaudiment general amb les projeccions de l’Ibrahimovic) o Masterplan, quedava palés que jj no tenen cap intenció, si més no a priori, de convertir-se en un grup de directes vibrants i d’artesania electrònica: massa complicacions per a un resultat que tampoc no estaria garantit sense una banda a l’alçada. En canvi, en aquelles cançons on la veu de l’Elin és capaç de portar tot el pes un s’oblidava d’aquest fet, com ara amb Let Go.

Als 30 minuts i escaig l’escenari quedava buit, amb un ambient a la sala certament polar. Tres bisos d’una cançó cadascú tancarien la nit de la mateixa manera que l’havien rebuda. Primer, una versió abreujada del Lithium de Nirvana que arrencà xiscles d’una alegria que esdevindria coitus interruptus donada la seva brevetat. Segons, My Way, un dels darrers temes del grup que inexeplicablement no apareix al disc jj nº3 (Houston Party Records). I, finalment, una emotiva interpretació a capella de My Love que feu emmudir tothom: tot un mèrit coneixent com se les gasta el xerraire públic barceloní.

Molt breu, potser massa. D’interpretació sòbria i estàtica. Però hi ha una cosa que és innegable: en “directe” jj aconseguixen transmetre la mateixa tendresa que s’escolta als seus discos.

Primer concert a Barcelonai primer de l’actual gira europea d’una de les darreres sensacions de l’indie rock britànic, The Joy Formidable. Més enllà de les evidents similituds estètiques amb certa formació sueca, el tercet liderat per la Ritzy Bryan es mostra en directe gairebé tan cru i immediat com a les seves gravacions, ara bé, a canvi de sacrificar la riquesa sonora. Dit d’altra manera, un directe rock de manual, d’aquells capaços d’omplir l’escenari gran del Razzmatazz que, per moments, semblava que els hi venia gran. Un començament força fred malgrat tocar Cradle, cançó insígnia del grup, a la primera de canvi. La intensitat va anar pujant per moments, sobre tot amb l’interpretació d’Austere, en la qual quedava palesa l’extraordinaria compenetració entre la Ritzy a la guitarra i el Matt a la bateria: decibels i actitud capaces de despertar el públic de la matinada barcelonina. Recta final electritzant amb Popinjay, actual senzill, Greyhounds In The Shade, el millor tema de la nit, amb un lleuger toc krautrock accesible i agraït a aquelles hores de la matinada, i Whirring, fi de festa inesperat després de 40 minuts i escaig.

16 d’abril de 2010
Razz Club
Barcelona

The Greatest Light Is The Greatest Shade
Cradle
The Last Drop
Austere
Ostrich
The Magnifying Glass
Popinjay
Greyhounds In The Shade
Whirring

_________

Miratge #Myspace
THE JOY FORMIDABLE Greyhounds In The Shade

Més fotografies al blog oficial Old Wave New Wave.

Aias

17 d’abril de 2010
Old Wave New Wave by Miqui Puig
PopBar
Barcelona

Bali
Quan tornis
Mon inventat
Dues pedres
Aias
Amunt i avall
Moto
Setmana
Vine amb mi
Tu manes
La truita
Canvis
- – -
Piscina

_________

Miratge #Myspace
AIAS Tu manes

Of Montreal

17 d’octubre de 2008
Razz Club
Barcelona

_________

Miratge #62
OF MONTREAL Gronlandic Edit