Jofre Bardagí

25 de febrer de 2010
Luz de Gas
Festival Barnasants

Música en blanc i negre
Ball de bastons
Hi ha algú al pis de dalt
Ho he escrit per tu
Maleït Houdini
Felicitat
La sort del meu costat
Hi ha coses que no oblides mai
Ho tornia a fer
Sense dignitat
Qué guapa es (Silencio)
Junts
Fas tan mala cara
Direm que som molt especials
La paraula amor
U més u es més que dos
- – -
Planet Telex
A un pas de ser feliç
Creus
- – -
Jo faig cançons

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

The Raveonettes

19 de diciembre de 2009
Razz Club
Barcelona

Gone Forever
Attack of the Ghost Riders
Do You Believe Her
Lust
Dead Sound
Break Up Girls!
Last Dance
Let’s Rave On
The Beat Dies
Heart of Stone
Love in a Trashcan
Boys Who Rape (Should All Be Destroyed)
Aly Walk With Me
_________

Miratge #51
THE RAVEONETTES Aly Walk With Me

Aquesta nit al Sant Jordi Club els Arctic Monkeys tocaven per quarta vegada a Barcelona i tot ha canviat a millor. Humbug ha estat el pas endavant que necessitaven per a superar dos discos on apuntaven maneres i tenien temes potents, però mancats de consistència. I es nota que el grup s’hi troba còmode, com es reflecteix al repertori triat, al qual han entrat vuit nous temes mentre que només han mantingut quatre de les seves primeres composicions. A més a més, la presència al sobri escenari (amb una efectista il·luminació, això si, i unes pantalles laterals amb una edició de video excel·lent) del John Ashton als teclats oferia el recolzament idoni a un grup que, en la meva modesta opinió, fins ara s’havia vist superat per les seves mateixes cançons.

Amb Brainstorm a la primera de canvi aconseguien enfervorir un públic que agraïria sobre tot els senzills i que per moments se’n ressentia del poc ritme de concert (pauses potser massa llargues entre cançons), la parquedat de paraula de l’Alex i la poca interacció amb ells… però així ha estat sempre amb ells. Crying Lighting arrencava les primeres grans ovacions, però sense comparació amb l’acollida de The View From The Afternoon, I Bet You Look Good On The Dancefloor o la bogeria col·lectiva de When The Sun Goes Down. Pèro més enllà de la intensitat i la ràbia, els Arctic Monkeys van brillar amb llum pròpia amb els temes del Humbug on més es nota la influència indirecta del Miles Kane de The Rascals: Potion Approaching, My Propeller o Secret Door, amb aquest regust a The Last Shadow Puppets, el projecte més creatiu en el qual ha participat l’Alex Turner. Per arrodonir-ho, les dues versions que venen interpretant al llarg de la gira, una digníssima adaptació del Red Right Hand de Nick Cave & The Bad Seeds i l’Only You Know de Dion inclosa dins de Fluorescent Adolescent. Per tancar la nit, els contrastos de 505 posaven un punt i final que deixava amb ganes de mes i no a la vegada. Sempre hi haurà qui reclami Leave Before The Lights Come On (com jo mateix) o Mardy Bum, però porta camí de ser el Creep particular del grup. Temps al temps.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

Arctic Monkeys

6 de febrer de 2010
Sant Jordi Club
Barcelona

Dance Little Liar
Brianstorm
This House Is A Circus
Still Take You Home
Potion Approaching
Red Right Hand
My Propeller
Crying Lightning
Catapult
The View From The Afternoon
I Bet You Look Good On The Dancefloor
Cornerstone
If You Were There, Beware
Pretty Visitors
Do Me A Favour
When The Sun Goes Down
Secret Door
Encore:
Fluorescent Adolescent
505
- – -
Fluorescent Adolescent/Only You Know
505
_________

Miratge #50
ARCTIC MONKEYS Crying Lighting

En quatre anys Editors han passat de tocar a la sala 3 de Razzmatazz a omplir la sala gran just després d’haver publicat un disc amb el qual han defugit de tota comercialitat. Si fa uns dies sortia decebut pel nou rumb dels Muse de 2009, amb Editors he experimentat la reacció contrària. I és que el seu darrer concert a Barcelona demostra que els han assolit un nou punt àlgid en la seva carrera: els temes clàssics continuent tenint plena vigència, no els cal recórrer als singles per a fer vibrar al seu públic, i es guarden per la bellesa i creativitat sonora en comptes de la fòrmula. Com a mostra, el tema que dona títol al seu darrer disc i amb el qual obrien la nit, amb el qual no només ens presentaven com sonen els Editors d’avui en dia sinó també la seva sinceritat al damunt de l’escenari, amb corredisses i passió canviant de les cordes a les tecles com el que veritablement són: uns músics de debó i no només unes estrelles que llueixen pose.

Video: msreznor

Sembla mentida com, amb tan pocs discos, siguin capaços d’haver publicat tantes cançons que fan vibrar el seu públic. Així, a la primera de canvi An End Has A Start posava potes enlaire la sala, de la mateixa manera que ho faria tot seguit Blood. A partir d’aquest moment comprovariem la tònica del concert: un per un s’anirien intercalant els nou temes que composen el seu darrer disc a un repertori en el qual els temes de The Back Room guanyaven als del seu segon treball, amb temps també per joies com ara la cara-b You Are Fading, presentada com un tema “molt i molt antic” i on ens mostren la seva cara més acústica, o Camera, apoteosi del post-rock més intimista, intens i de clarobscur universal.

Malgrat que els nous temes rebaixaven els ànims del públic en línies generals, com ara amb You Don’t Know Love, també el feien emocionar amb The Boxer o The Big Exit, fins a fer-lo enfervorir amb l’experiment frenètic i delirant de Eat Raw Meat = Blood Drool. Després d’una apassionada The Racing Rats, s’acomiadaven amb el krautrock de Bricks & Mortar oferint una postal inèdita: el Tom i el Chris colze amb colze al darrera de l’arsenal de sintetitzadors analògics, amb l’Edward marcant el ritme com el mateix Stephen Morris i el Russell deixant-se caure el baix fins els genolls amb l’emblemàtica pose del Peter Hook. Editors feien ballar i emocionar a la vegada.

Video: msreznor

Per als bisos es reservaven la sensibilitat de Walk The Fleet Road… prèvia al deliri col·lectiu, primer amb Munich però sobretot amb Papillon, el tema més celebrat de tota la nit i amb el qual aconseguien la perfecta unió al directe del seu nou ús de l’electrònica amb els inconfusibles riffs de guitarra. La grandesa de Fingers In The Factories posava punt i final després de dues hores de concert on passat (relatiu) i present (real) dels Editors es van donar la mà, deixant palès que són un dels millors grups en directe en l’actualitat; i serien el millor si el seu backline aconseguís que l’electrònica sonés amb la mateixa intensitat i força que les guitarres, però temps al temps.

Com veieu, en aquesta ocasió no vaig tenir la possibilitat de fer-ne fotos, però podeu gaudir d’un grapat al blog del mestre Xavi Mercadé.

ESCOLTAR EL REPERTORI (gairebé sencer) DEL CONCERT A SPOTIFY

Editors

8 de desembre de 2009
Razzmatazz
Barcelona

In This Light And On This Evening
An End Has A Start
Blood
You Don’t Know Love
Bones
Bullets
The Boxer
The Big Exit
Escape The Nest
Eat Raw Meat = Blood Drool
Lights
Smokers Outside The Hospital Doors
Like Treasure
Camera
The Racing Rats
You Are Fading
Bricks & Mortar
- – -
Walk The Fleet Road
Munich
Papillon
Fingers In The Factories

_________

Miratge #49
EDITORS Bricks & Mortar

Per un moment, la sala 1 del Razzmatazz semblava reviure l’edat daurada del Guitars & Machines de finals dels 80. La base electrònica que caracteritza el seu so, en directe queda en segon pla, principalment pel fet que el Robbie Furze i el Milo Cordell es concentren en veu/guitarra i baix respectivament, i l’únic membre adicional que els acompanyava era la carismàtica Akiko Matsuura del grup Comanechi. Ara bé, en comptes d’abusar de les bases pre-grabades, opten per endurir el so i treure’n partit dels prodigis de pedals impossibles. D’aquesta manera, s’acosten més a l’herència palpable dels Sisters of Mercy o Gene Loves Jezebel de la que beuen, ans que al shoegaze amb regust de hype que emana del seu so d’estudi. Mostra d’això és com sonen Tonight i Dominos, molt més contudents i menys adolescents.

La breu actuació de 40 minuts (temps estàndar dels concerts al Razz Club) s’obria amb Too Young To Love, primer single del grup i tema que defineix a la perfecció l’essència del grup. At War With The Sun feia reviure els anys de la mítica Studio 54, en la seva amalgama estilística efectista i eficaç, tant com els senzills i eterns jocs de fum i llums. Ara bé, el moment àlgid fou sens dubte la majestuosa Crystal Visions, fins i tot més que Velvet, joia ubèrrima del shoegaze de 2009.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

The Big Pink

11 de setembre de 2009
Razz Club
Barcelona

Too Young To Love
Tonight
Dominos
At War With The Sun
Count Backwards From Ten
Frisk
Crystal Visions
Velvet

_________

Miratge #48
THE BIG PINK Velvet

Una trentena de persones omplien l’íntima sala badalonina La Sargantana per a veure la Maria Coma en directe en aquesta gira inicial de presentació del seu disc debut, en la qual l’acompanyen el Jordi Lanuza al baix i el Pau Vallvé a la bateria i percussions. Escenari reduït, però una qualitat artística sobre seu contrastada i posada en pràctica. A la dolça i melodiosa veu de la Maria se li ha d’afegir la seva polidesa al teclat, la perfecció del baix del Jordi i la magistral percussió del Pau, la qual destaca especialment a Mil orelles, la cançó amb la qual van començar el concert, i a Plom.

De l’intimisme d’indietrònica orgànica de Segons fins al dream pop de Sempre present. Sempre amb la mateixa pulcritud i elegància sonora que es pot escoltar al Linòleum, el qual van repassar de dalt a baix. Fins i tot hi va haver lloc per a dues versions: primer, Unravel de Björk, el qual s’hi escau perfectament al seu repertori malgrat la timidesa que s’entreveia, i Bridges and Balloons de la Joanna Newsom. Potser el punt culminant pel que fa a l’expressió artística l’assoleix amb Placenta, amb la qual la Maria i el Pau desenvolupen a la perfecció els seus respectius papers.

Amb el minut i escaig que dura Bigarrat la Maria es transforma en la gata que porta dins: toca el seu Nord amb uns moviments felins que ens fan creure veritablement que al davant tenim una parenta llunyana (i més subtil) de l’entranyable Berlioz, l’aristogat.  Precisament és Gat la cançó amb la qual s’acomiadaven, per tornar després amb Ninones, una tendra cançó de bressol en la qual dialoguen el xilofon i el teclat en una indònia metàfora que va més enllà de l’estrictament musical.

Recomano l’assistència a qualsevol dels concerts ja anunciats, des d’aquesta mateixa nit telonejant el Patrick Watson a Bikini fins les dues nits seguides, 10 i 11 de desembre, a l’Heliogàbal. Més informació: www.myspace.com/mariacoma

Maria Coma

29 de novembre de 2009
La Sargantana
Badalona

Mil orelles
Ramats de pomes
Segons
Cel salat
Bigarrat
Dormint
Unravel
Placenta
Bridges and Balloons
Plom
Pobre desig
- – -
Matèria gris / Sempre present
Gat
- – -
Ninones

_________

Miratge #47
BJÖRK Unravel

Muse ha derivat cap a un rock de públic que demana himnes, delerós de deixar-se enlluernar per una posada en escena espectacular com la d’aquesta gira: escenari circular presidit per tres torres gegants de LEDs que fan de projectors i altars per a cadascun dels tres membres: Matt, Dom i Chris. Afegim un joc de llums no gaire complex però efectista, tres potents focus blancs propis de pista de circ i làsers verds a dojo. Tot un exercici visual per a un repertori centrat en The Resistance, el seu darrer disc, amanit amb un grapat de singles d’èxit i les mínimes concesions als fans. Bàsicament, I Belong To You és l’únic tema del darrer disc que no va sonar en directe, juntament amb les parts 2 i 3 de la suite simfònica Exogenesis.

Fotografia: Muse.mu

Per començar Uprising amb tots tres components a les altures i amb una explosió acústica ensordidora. Després de Resistance, la primera clàssica de la nit, New Born, arribava i marxava deixant un regust de decepció força amargant. Si a la segona cançó ja havíem comprovat que Matt no tocava el teclat, sinó que ho feia el Morgan Nicholls (el quart membre oficiós) mig amagat a l’escenari, encara resultava més trist veure que les primeres notes de New Born tampoc no sortien dels dits del Matt. Així seria pràcticament tot el concert: com si es volgués treure de sobre el pes de tocar el teclat, en aquesta gira Matt ha abandonat la seva faceta original com a pianista per a centrar-se en la guitarra i la veu. I, de fet, no passaria res si el resultat fos magnífic, però queda clar que no: el mític solo de New Born, que gira rere gira ha anat simplificant cada cop més, en aquesta ocasió va quedar reduït a la mínima expressió, recorrent a l’efectisme i treient notes a manta. Igual veuriem després amb Map of the Problematique i MK Ultra.

Amb Hysteria i l’interludi instrumental rescatat de l’Absolution Muse resultaven creïbles per primer cop. Chris i Dom, perfectes, com tota la nit; i Matt, complidor. Sense quart membre, sense bases pregrabades, sense efectismes visuals: Muse de debó. Durant la part central del concert, els Muse originals amb el virtuosisme al piano del Matt Bellamy feien un discret acte de presència. Després de la delicada i subtil Nishe (cara-b del single Unintended), el grup tornava als seus pedestals i fins i tot s’enlairava un piano amb el qual s’interpretaria United States of Eurasia, majestuosa i sense pretenciositat, tot demostrant que un concert pot emocionar sense fer una escala de guitarra efectista i sense aixecar la pua per enfervorir les masses, i amb unes projeccions que recordaven la película dels 80 Jocs de guerra (WarGames). Sense abandonar el piano, i després de l’adaptació del Nocturn de Chopin, arribaria la seva versió del tema popularitzat per la Nina Simone Feeling Good. Per un moment, aquells Muse que havia vist a la sala Bikini o al Nanba Hatch d’Osaka l’any 2004 tornaven a ser presents, encara que amb una distància física i una fredor d’allò més inesperada. Amb Guiding Light (que en directe encara sona més al Vienna d’Ultravox) tancaven la part més íntima de la nit.

Fotografia: Danny North/Muse.mu

Undisclosed Desires mereix una menció apart: la cançó, que sembla haver estat produïda pel Timbaland, en directe acabava en fiasco. Després d’una intro fallida, la Keycaster (la “keytar” -guitarra teclat- personalitzada pel Hugh Manson) va deixar de sonar i ni tan sols el Morgan era capaç de recollir-la amb el seu teclat, mentre el Chris i el Dom s’ho miraven mentre es pixaven de riure. Una interpretació tan decebedora com el tema en si mateix.

Traca final amb un Starlight que els hi queda gran per al directe sorprenentment, l’infalible Plug-In Baby, el trencapistes Time Is Running Out i final amb Unnatural Selection del qual en directe es dilueixen les subtileses del disc i es centra tot en el riff i la potència bruta. Als bisos, després d’una interpretació simplificada de la introducció d’Exogenesis, Stockholm Syndrome sonava amb sinceritat i carisma, però massa tard, mentre que Knights of Cydonia ja es consolida com un dels himnes per excel·lència del grup.

La distància, fredor i efectisme de l’escenografia defineixen els Muse de 2009, un grup que ha anat perdent matissos i que ens ofereix la seva música ara pel broc gros, carregats d’autocomplacència.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

Muse

24 de novembre de 2009
Palau Sant Jordi
Barcelona

Intro: We Are The Universe
Uprising
Resistance
New Born / Headup riff
Map of the Problematique / Who Knows Who outro
Supermassive Black Hole
MK Ultra
Interlude / Hysteria
Nishe
United States of Eurasia / Collateral Damage
Feeling Good
Guiding Light
Helsinki Jam
Undisclosed Desires
Starlight
Plug In Baby
Time Is Running Out
Unnatural Selection
- – -
Exogenesis: Symphony Part I (Overture)
Stockholm Syndrome
Man with a Harmonica (intro) / Knights of Cydonia

_________

Miratge #46
MUSE Nishe

ACLARIMENT SOBRE LES FOTOGRAFIES:

El rellotge marcava dos quarts de deu, les llums del Sant Jordi s’apagaven i sonaven els primers compasos de We Are The Universe i una pregunta em rondava el cap: “On coi són els fotògrafs?”. Muse arrencava el seu concert més multitudinari a la ciutat de Barcelona i no hi havia reporters gràfics acreditats per donar testimoni? Al descomunal fosso que rodejava l’escenari circular del The Resistance Tour no hi havia cap fotògraf. Per una banda, era lògic, perquè des d’allà era pràcticament impossible fer-ne fotografies superant els gairebé tres metres d’alçada; de la mateixa manera que era pràcticament impossible veure-s’hi des de la primera filera. D’altra, com explico a la ressenya del concert, amb The Resistance Tour, Muse han despersonalitzat els seus concerts en pro d’un espectacle de watts, projeccions i làsers verds. Per això van enviar els fotògrafs acreditats a les grades, per a fer-ne fotos de l’espectacle visual com si es tractès del Piromusical de La Mercè. El company Xavi Mercadé va capturar algunes instantànies, que podeu veure al seu bloc Rock Viu. La foto que il·lustra aquesta ressenya està extreta de la web oficial del grup:  si no faciliten la feina dels fotògrafs per a retratar les distàncies curtes, vol dir que els seus concerts, a nivell visual, es redueixen als efectes lumínics, ergo és igual si la foto és de Barcelona com si està feta a qualsevol altra ciutat europea. Queda dit.

Amb prou feines els 30 convidats a l’actuació hi cabiem (i ens hi veiem) en aquesta actuació in-store com diuen els anglòfons, però hem gaudit d’una sorprenentment bona acústica i una actuació rodona d’un grup que venia de tocar la nit d’abans a Brooklyn i començava avui la seva gira europea. Ni el cansament ni el jet lag han estat un impediment per als Pains: perfecta execució, intensitat continguda, noise pop de la millor escola. Mitja dotzena dels temes més emblemàtics de la curta discografia del grup i que tots ells sonen a clàssics de l’indie pop: des del This Love is Fucking Right (el primer tema d’ells que vaig posar a Ona FM) fins als teclats de Higher Than The Stars, extret del seu darrer EP.

En aquesta darrera fornada de l’indie en la qual ja no hi ha manies a l’hora de rescatar estils i sons dels 80 i primers 90 hi ha de tot: des de fotocòpies de mala qualitat dels tòpics més buits, fins aquelles bandes que no només saben treure el millor partit a les bones idees i converteixen allò que podia semblar nostàlgia en una nova realitat, contundent i que ens omple. The Pains van per aquest camí i amb el rodatge que han aconseguit al llarg d’aquest 2009, tenen tots els números per anar a més.

ESCOLTAR REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

The Pains of Being Pure at Heart

16 de novembre de 2009
CD Drome
Barcelona

This Love Is Fucking Right
Young Adult Friction
Come Saturday
Higher Than The Stars
Everything With You
The Pains of Being Pure at Heart

_________

Miratge #45
THE PAINS OF BEING PURE AT HEART Everything With You

Dir Comelade és dir art fet música. I encara que el concert del Fòrum de l’FNAC l’Illa fos un acte promocional, no per aquesta raó descuida el més mínim el seu directe. Les dimensions del Fòrum no permeten posar-hi un piano de coa ni tampoc fer el desplegament habitual de la Bel Canto Orquestra. Però en Pascal no es deixa ni el seu piano reduït (mai de joguina!) ni tampoc els fidels músics amb el quals fa màgia; en aquesta ocasió, el Pep Pasqual, els Don Simon & Telefunken i un percussionista que em sap greu no identificar.

El concert comença amb el tema que dóna nom al darrer disc (fins el moment), A Freak Serenade o bé Friki Serenata, del qual també sonaran Perquè vull (de l’Ovidi Montllor) i el tema Europe Change Bad. A partir d’aquí, recopilació de clàssics, favorits del públic i alguna versió sorprenent. A pràcticament cap concert no falten Le Soir du Grand Soir, Sense el ressó del dring, Gégéne (la qual ja associem al poema Les cases del meu carrer de l’Enric Casasses) o Le Fakir de la Chapelle. Parlant de poemes, també va sonar el Blanco de l’Octavio Paz.

En l’apartat de versions, per a tots els gustos i sempre amb el filtre màgic Comelade: Under My Thumb dels Rolling Stones, Sad Skinhead de Faust i l’incombustible I Can’t Control Myself dels Troggs. Comelade en estat pur, capaç de fer emmudir el grup de nens i nenes que seia al terra davant de l’escenari com de meravellar el variat públic que va omplir de gom a gom el Fòrum de l’FNAC.

Pascal Comelade

14 de novembre de 2009
Fòrum de l’FNAC l’Illa
Barcelona

A Freak Serenade
Le Soir du Grand Soir
Russian Roulette
Under My Thumb
Perquè vull
Sense el ressó del dring
Gégéne
Sad Skinhead
Blanco
Europe Change Bad
- – -
Le Fakir de la Chapelle
I Can’t Control Myself

_________

Miratge #44
PASCAL COMELADE Sense el ressó del dring

Encara que Bleed Like Me ha passat com el disc menys recordat del grup, el pas del temps han donat la raó a tots aquells qui opinaven que beautifulgarbage havia estat el seu àlbum més fluix. Aquella nit, el Butch Vig i la Shirley Manson només es van deixar 4 temes del disc per tocar. Ara bé, la gran quantitat de temes nous es va veure compensada pels cinc extrets del seu debut, Garbage.

Després de l’arrencada espectacular amb Queer i del tema nou Bad Boyfriend, va arribar un dels moments més especials de la nit. Garbage recuperaven directament del 1995, Not My Idea, cançó que no va arribar a ser single però que ha estat una fan favourite de tota la vida. A més a més, la Shirley afegia un regal molt especial: els mítics versos de la tornada del Temptation de New Order a la part central del tema, «Oh you’ve got green eyes… oh you’ve got blue eyes… oh you’ve got gray eyes».

La resta del concert va ser, com ja he comentat, el gruix del disc Bleed Like Me i una esplèndida recopilació d’èxits: des dels himnes Stupid Girl o Only Happy When It Rains fins als incombustibles When I Grow Up o I Think I’m Paranoid.

Aquí podeu escoltar una llista de reproducció d’Spotify amb tot el repertori de la nit.

Garbage

14 de juny de 2005
Razzmatazz
Barcelona

Queer
Bad Boyfriend
Not My Idea
Stupid Girl
Sex Is Not The Enemy
Why Do You Love Me
Hammering In My Head
Cherry Lips
When I Grow Up
VOW
I Think I’m Paranoid
Run Baby Run
Metal Heart
Push It
Only Happy When It Rains
- – -
Bleed Like Me
Special
Right Between The Eyes

_________

Miratge #43
GARBAGE Queer