MIRATGES

“Misteriós” és l’epítet perenne del duo suec jj que els hi acompanya des que fa ben just un any van irrompre a l’escena musical amb un senzill i un àlbum d’electrònica pausada, d’aquella que s’enregistra “en pijama i pantufles”, definició de proximitat que el Roger Domínguez pronuncià durant un Això és pop del ‘Miopia’ d’Ona FM quan parlava de l’electrònica de homestudio. Quin és el misteri dels jj? Bàsicament, no explotar la seva imatge, no tenir Myspace ni presència a Internet i fer pocs concerts. Musicalment, són capaços de deixar bocabadada crítica i públic deconstruïnt cançons del hip-pop més mainstream i reconvertint-les en peces properes a l’ambient.

Divendres passat a La [2] de l’Apolo jj oferien el seu primer concert a més avall dels Pirineus tot just després d’acabar la seva primera gira nord-americana com a teloners de The XX. Màxima expectació d’aquells als qui ens solen anomenar “inquiets musicals” i també força escepticisme, aquell que genera tot projecte sortit del concepte del homestudio: es pot arribar a enregistrar un disc magistral a casa que després sigui, o bé impossible de portar al directe en la concepció clàssica, o bé els mateixos artistes no tinguin aquesta capacitat al damunt de l’escenari. Veient la posada en escena just abans que comencés estava clar que tindriem una sessió de bases pregrabades llançades des d’un MacBook i la veu de l’Elin Kastlander. I la millor manera per acabar de desconcertar al públic va ser, sens dubte, obrir el concert amb tres cançons en total acústic, només l’Elin i la seva guitarra.

En plena estupefacció i fredor general, aquesta compartida dalt i baix de l’escenari, amb un clic començarien a sonar els jj als que estavem acostumats: pulcritud sonora enllaunada sincronitzada amb uns visuals en absoluta consonància amb les cançons i una interpretació vocal a l’alçada. A partir d’aquest moment, successió de pop electrònic intimista i la paradoxa escandinava portada a la màxima expressió: tanta calidesa vocal i tanta gelor interpretativa. En la distància curta, però, s’hi veien detalls: com les mirades fugaces de complicitat entre l’Elin i el Joakim, el qual faria una presència anecdòtica tocant quatre notes de guitarra a una banda de l’escenari a cada cançó. Però era evident que només es tractava d’una qüestió de confiança i seguretat a l’escenari, de transmetre-la a la seva companya: l’abraçada amb la qual marxava de el Joakim de l’escenari just després de My Life, My Swag (cançó amb la qual es van donar a conèixer), fou la prova evident.

Veient en directe temes com Things Will Never Be The Same Again, Into The Light (amb aplaudiment general amb les projeccions de l’Ibrahimovic) o Masterplan, quedava palés que jj no tenen cap intenció, si més no a priori, de convertir-se en un grup de directes vibrants i d’artesania electrònica: massa complicacions per a un resultat que tampoc no estaria garantit sense una banda a l’alçada. En canvi, en aquelles cançons on la veu de l’Elin és capaç de portar tot el pes un s’oblidava d’aquest fet, com ara amb Let Go.

Als 30 minuts i escaig l’escenari quedava buit, amb un ambient a la sala certament polar. Tres bisos d’una cançó cadascú tancarien la nit de la mateixa manera que l’havien rebuda. Primer, una versió abreujada del Lithium de Nirvana que arrencà xiscles d’una alegria que esdevindria coitus interruptus donada la seva brevetat. Segons, My Way, un dels darrers temes del grup que inexeplicablement no apareix al disc jj nº3 (Houston Party Records). I, finalment, una emotiva interpretació a capella de My Love que feu emmudir tothom: tot un mèrit coneixent com se les gasta el xerraire públic barceloní.

Molt breu, potser massa. D’interpretació sòbria i estàtica. Però hi ha una cosa que és innegable: en “directe” jj aconseguixen transmetre la mateixa tendresa que s’escolta als seus discos.

Etiquetes: 2010, apolo, barcelona, jj, la 2