Que un dels darrers fenòmens musicals provinent d’Àustria sigui una pianista de 19 anys ja resulta prou sorprenent com per haver de caure amb l’avís de “la nova Björk”: en els últims temps cada vegada són més els qui pretenen trobar una nova Björk (o Tori Amos) amb cada jove pianista amb personalitat. Però crec que Björk i Soap&Skin són dos conceptes de difícil comparació. L’Anja Plaschg va debutar en el món discogràfic fa ben just un any amb el seu primer EP, Untitled (Spotify), i el seu primer llarga durada Lovetune for Vacuum (Spotify) arribà al març. Amb Soap&Skin, barreja la seva interpretació del concepte de música clàssica, propera a l’ambient per moment, amb atmòsferes ombrívoles, no només instrumentals, sinó també aquelles que és capaç de generar amb la seva veu.
El concert dintre del festival BAM a l’emblemàtica Plaça del Rei era el primer que oferia per sota dels Pirineus, la primera presa de contacte que tenia amb ella en directe, ja que ni tan sols havia vist cap vídeo a Youtube. Després d’una llarga intro de 15 minuts, sense melodía, ni tan sols bucles minimalistes, sinó més aviat propera a alguna composició de John Cage, Soap&Skin seia al davant del gran piano de coa que ocupava l’escenari. Un únic instrument, negre i brillant, per a un concert d’extrems, de l’intimisme més absolut a la ràbia que alliberava per moments davant de les seves tecles. A l’escenari, Anja es posa en el paper de Soap&Skin (o això vull creure): freda, fins i tot més que la de la Karin Dreijer de Fever Ray, i terriblement distant en els moments en què més era capaç de transmetre amb les seves notes de piano. El neoclàssic fosc (fins i tot massa com per a ser comparat mínimament amb Tim Burton) semblava per moments la banda sonora d’un cabaret decadent i fins i tot fantasmagòric. L’Anja va fer un repàs gairebé sencer al seu disc, emmudint completament el marc medieval de la Plaça del Rei amb la delicadesa de temes com Cynthia o Brother of Sleep. Desconec quins són els criteris per a denominar “virtuosa” a una intèrpret de piano, però l’Anja va reunir prou mèrits com per a rebre aquest adjectiu: ni una sola nota va estar fora de lloc, i absolutament totes eren en directe. L’únic acompanyament que duia eren les bases pregrabades que llançava amb el portàtil, com ara a Cry Wolf, tema que cada vegada que l’escolto em recorda el Let Down de Radiohead (Spotify).
Ara bé, tota aquesta fredor i misticisme que transmetia va ser capaç de capgirar-la en qüestió de segons. Al tema instrumental DDMMYY no hi ha cap nota de piano, així que aprofità per aixecar-se, passejar per damunt de l’escenari got en mà, atançar-se a la primera filera del públic, seure a la vora de l’escenari i, de sobte, escupir el glop d’aigua que acabava de beure cap al públic per estirar-se després al damunt del mateix escenari. Les llums vermelles fent pampallugues i la rialla endimoniada de l’Anja en directe ens van deixar a tots els qui presenciavem el concert garratibats. Per acabar, una interpretació igualment vibrant i apassionada del seu senzill Spiracle. Quedava clar que, a més a més d’una execució perfecta de la seva música, els directes de Soap&Skin esdevenen una representació teatral molt adient pel que ens vol transmetre l’Anja.
_________
Miratge #39
SOAP&SKIN Mr. Gaunt PT 1000
Ainda com mais ganas de vê-la. Bem transmitido :)