• Spotify: The xx live at Primavera Sound 2010

The xx

Orbital

En només tres anys, Au Revoir Simone han portat el seu refinat pop electrònic fins a quatre vegades a la ciutat de Barcelona. Després de veure-les aquest cop a la sala Bikini, un es queda amb la sensació d’haver constatat l’èxit d’una encertada aposta musical que destil·la bon gust pels quatre costats. El trio de Brooklyn va deixar palès amb el seu darrer disc, Still Night, Still Light, que només han fet que evolucionar a millor. I així es va notar al repertori d’una hora de duració que van oferir: només es van deixar de tocar un parell de cançons, a la vegada que només rescataven un tema de cada un dels dos anteriors discos, força diferent del seu darrer concert a Barcelona a la sala BeCool.

Erika, Heather i Annie conserven la humilitat i desimboltura a l’escenari de sempre, tant com la seva sinceritat interpretativa. La música de base electrònica és complexa de portar al directe, tant que molts cops s’accepta i comprèn que els grups portin bona part del que sona pre-gravat. De vegades, sol ser millor i tot, ja que s’estalvien mal de caps innecesaris quan, segons com, determinades cançons són impossibles d’interpretar en directe. No obstant això, Au Revoir Simone tenen una filosofia més sencilla i efectiva: ser sinceres tant a l’estudi com al directe. D’aquesta manera, és un goig veure-les interpretar totes i cadascuna de les melodies i línies de teclat de les seves cançons, com van intercalant-se les notes d’una a l’altra amb una precisió i sensibilitat que posa la pell de gallina. Si, a més a més, s’aconsegueix que soni bé, com va passar al Bikini, fins i tot podem apreciar les lleugeres errades, totalment acceptables, de la seva interpretació: fins i tot una mínima nota a destemps ajuda a reforçar l’encant del seu directe.

Personalment, els millors moments artístics de la nit van ser les (re)interpretacions de Only You Can Make You Happy i Tell Me, amb lleugeres variacions respecte les versions de l’àlbum i uns interesantíssims jocs vocals. Per no no parlar del moment en què totes van arribar a tocar a l’hora el Nord de l’Erika durant Only You Can Make You Happy: magistral. Als bisos, moment per a rescatar el primer senzill del grup, amb el qual van assentar les bases de la seva proposta sonora, Through The Backyards, i comiat final amb una versió del clàssic dels 80 The Boys of Summer del Don Henley.

• Spotify : Au Revoir Simone live at Bikini (Barcelona, 2010)

Au Revoir Simone

“Misteriós” és l’epítet perenne del duo suec jj que els hi acompanya des que fa ben just un any van irrompre a l’escena musical amb un senzill i un àlbum d’electrònica pausada, d’aquella que s’enregistra “en pijama i pantufles”, definició de proximitat que el Roger Domínguez pronuncià durant un Això és pop del ‘Miopia’ d’Ona FM quan parlava de l’electrònica de homestudio. Quin és el misteri dels jj? Bàsicament, no explotar la seva imatge, no tenir Myspace ni presència a Internet i fer pocs concerts. Musicalment, són capaços de deixar bocabadada crítica i públic deconstruïnt cançons del hip-pop més mainstream i reconvertint-les en peces properes a l’ambient.

Divendres passat a La [2] de l’Apolo jj oferien el seu primer concert a més avall dels Pirineus tot just després d’acabar la seva primera gira nord-americana com a teloners de The XX. Màxima expectació d’aquells als qui ens solen anomenar “inquiets musicals” i també força escepticisme, aquell que genera tot projecte sortit del concepte del homestudio: es pot arribar a enregistrar un disc magistral a casa que després sigui, o bé impossible de portar al directe en la concepció clàssica, o bé els mateixos artistes no tinguin aquesta capacitat al damunt de l’escenari. Veient la posada en escena just abans que comencés estava clar que tindriem una sessió de bases pregrabades llançades des d’un MacBook i la veu de l’Elin Kastlander. I la millor manera per acabar de desconcertar al públic va ser, sens dubte, obrir el concert amb tres cançons en total acústic, només l’Elin i la seva guitarra.

En plena estupefacció i fredor general, aquesta compartida dalt i baix de l’escenari, amb un clic començarien a sonar els jj als que estavem acostumats: pulcritud sonora enllaunada sincronitzada amb uns visuals en absoluta consonància amb les cançons i una interpretació vocal a l’alçada. A partir d’aquest moment, successió de pop electrònic intimista i la paradoxa escandinava portada a la màxima expressió: tanta calidesa vocal i tanta gelor interpretativa. En la distància curta, però, s’hi veien detalls: com les mirades fugaces de complicitat entre l’Elin i el Joakim, el qual faria una presència anecdòtica tocant quatre notes de guitarra a una banda de l’escenari a cada cançó. Però era evident que només es tractava d’una qüestió de confiança i seguretat a l’escenari, de transmetre-la a la seva companya: l’abraçada amb la qual marxava de el Joakim de l’escenari just després de My Life, My Swag (cançó amb la qual es van donar a conèixer), fou la prova evident.

Veient en directe temes com Things Will Never Be The Same Again, Into The Light (amb aplaudiment general amb les projeccions de l’Ibrahimovic) o Masterplan, quedava palés que jj no tenen cap intenció, si més no a priori, de convertir-se en un grup de directes vibrants i d’artesania electrònica: massa complicacions per a un resultat que tampoc no estaria garantit sense una banda a l’alçada. En canvi, en aquelles cançons on la veu de l’Elin és capaç de portar tot el pes un s’oblidava d’aquest fet, com ara amb Let Go.

Als 30 minuts i escaig l’escenari quedava buit, amb un ambient a la sala certament polar. Tres bisos d’una cançó cadascú tancarien la nit de la mateixa manera que l’havien rebuda. Primer, una versió abreujada del Lithium de Nirvana que arrencà xiscles d’una alegria que esdevindria coitus interruptus donada la seva brevetat. Segons, My Way, un dels darrers temes del grup que inexeplicablement no apareix al disc jj nº3 (Houston Party Records). I, finalment, una emotiva interpretació a capella de My Love que feu emmudir tothom: tot un mèrit coneixent com se les gasta el xerraire públic barceloní.

Molt breu, potser massa. D’interpretació sòbria i estàtica. Però hi ha una cosa que és innegable: en “directe” jj aconseguixen transmetre la mateixa tendresa que s’escolta als seus discos.

Primer concert a Barcelonai primer de l’actual gira europea d’una de les darreres sensacions de l’indie rock britànic, The Joy Formidable. Més enllà de les evidents similituds estètiques amb certa formació sueca, el tercet liderat per la Ritzy Bryan es mostra en directe gairebé tan cru i immediat com a les seves gravacions, ara bé, a canvi de sacrificar la riquesa sonora. Dit d’altra manera, un directe rock de manual, d’aquells capaços d’omplir l’escenari gran del Razzmatazz que, per moments, semblava que els hi venia gran. Un començament força fred malgrat tocar Cradle, cançó insígnia del grup, a la primera de canvi. La intensitat va anar pujant per moments, sobre tot amb l’interpretació d’Austere, en la qual quedava palesa l’extraordinaria compenetració entre la Ritzy a la guitarra i el Matt a la bateria: decibels i actitud capaces de despertar el públic de la matinada barcelonina. Recta final electritzant amb Popinjay, actual senzill, Greyhounds In The Shade, el millor tema de la nit, amb un lleuger toc krautrock accesible i agraït a aquelles hores de la matinada, i Whirring, fi de festa inesperat després de 40 minuts i escaig.

16 d’abril de 2010
Razz Club
Barcelona

The Greatest Light Is The Greatest Shade
Cradle
The Last Drop
Austere
Ostrich
The Magnifying Glass
Popinjay
Greyhounds In The Shade
Whirring

_________

Miratge #Myspace
THE JOY FORMIDABLE Greyhounds In The Shade

Més fotografies al blog oficial Old Wave New Wave.

Aias

17 d’abril de 2010
Old Wave New Wave by Miqui Puig
PopBar
Barcelona

Bali
Quan tornis
Mon inventat
Dues pedres
Aias
Amunt i avall
Moto
Setmana
Vine amb mi
Tu manes
La truita
Canvis
- – -
Piscina

_________

Miratge #Myspace
AIAS Tu manes

Blood Red Shoes tornaven a actuar a una sessió de clubs del Razzmatazz i, per mèrits propis, s’havien guanyat d’actuar a la sala gran. La progressió del duet de Brighton en només tres discos ha estat prou constatada concert rere concert i així ho va revalidar l’organització canviat el cartell a última hora. Acondicionar l’escenari al qual tocarien just després We Are Standard no plantejava grans problemes i fins i tot el mínim endarreriment va passar desapercebut.

En 40 minuts, l’Steven i la Laura-Mary van fer un repàs als dos discos que han publicat fins el moment: càpsules d’adrenalina, riffs que et fan moure tot el cos, ritmes frenètics de bateria i una efectivitat en la sencillesa sonora que molts grups envejarien. Intencions i resultats per damunt de l’impostura o de l’agressivitat adolescent. Blood Red Shoes triomfen en tots els aspectes, transmetent credibilitat i sinceritat artística, tot aconseguint una proximitat amb el grup amb aquell aire dels grups que estan destinats a ser clàssics incontestables d’una escena que va més enllà de l’indie rock.

A títol individual, l’únic però de la nit fou la gran quantitat de fum que va enterbolir tot l’escenari durant tot el concert: pràcticament impossible fer una fotografia decent, amb la conseqüent ràbia i impotència que genera.

• Spotify : Blood Red Shoes live at Razz Club (Barcelona, 2010)

Blood Red Shoes

9 d’abril de 2010
Razz Club
Barcelona

It’s Getting Boring By The Sea
It Is Happening
I Wish I Was Someone Better
Light It Up
You Bring Me Down
This Is Not For You
Don’t Ask
Say Something, Say Anything
Keeping It Close
Heartsink

_________

Miratge #60
BLOOD RED SHOES Keeping It Close

Kitty, Daisy & Lewis

30 de maig de 2009
Primavera Sound
Parc del Fòrum
Barcelona

_________

Miratge #58
KITTY DAISY & LEWIS (Baby) Hold Me Tight

Segona tanda de fotos del concert benèfic al Luz de Gas d’Egon Soda i amics (veure la primera). Aquí teniu el repertori del concert en una llista d’Spotify (menys Adelante, Bonaparte dels Standstill, que no hi és).

• Spotify: Egon Soda i amics en directe al Luz de Gas, 2010

Egon Soda

30 de març de 2010
Luz de Gas
Barcelona

Victoria o nada
Bienvenidas las alarmas
El arte de la fuga
Funeral (amb Zahara)
El día del padre (amb Zahara)
Domingo astromántico (amb Zahara i Santi Balmes)
Noches reversibles (amb Santi Balmes)
Música de ascensores (amb Santi Balmes)
Lear
Pájaro (amb Enric Montefusco)
Adelante, Bonaparte (amb Enric Montefusco)
Zamora & Gamorra (amb Santi Balmes, Zahara i Enric Montefusco)

_________

Miratge #57
EGON SODA Lear

Egon Soda s’han guanyat per mèrits propis ser un dels projectes tocats per la mà màgica del Ricky Falkner més estimats del seu públic. El disc debut va estar un d’aquells llençaments que no esdevenen el centre d’atenció de crítica i públic (si més no, no tant com qualsevol moviment que puguin fer Standstill), però si que s’ha guanyat tots els elogis i admiració de tothom.

El passat dijous 30 de març el grup va oferir un concert molt especial al Luz de Gas de Barcelona. Si ja són escassos els concerts que ofereixen, aquest era més especial per ser benèfic: l’objectiu era recaptar fons per al documental Pikin Players. A més a més, per a fer encara més màgica la nit, a l’escenari van passar tres convidats d’excepció: el Santi Balmes de Love of Lesbian, la Zahara i l’Enric Montefusco d’Standstill.

Aquí teniu les instantànies corresponents a la primera part de la nit. Demà la resta de fotos, el repertori del concert i la llista d’Spotify amb les cançons de la nit.

_________

Miratge #56
EGON SODA Houdini (El arte de la fuga)