Sens dubte, una de les majors decepcions en directe, en la línia de la decepció que em va suposar per partida doble MGMT tant al Primavera Sound ’08 com a l’Ola Festival. Tota l’electrònica que caracteritza el seu disc de debut i que afegia a la Ladyhawke a la llista de femme fatales de l’electro pop de nova generació… queda completament dil·luida per dos motius: els teclats i bases electròniques les porta pregrabades i la Pip s’amaga al darrere d’una guitarra que ni tan sols marca consistència. El més graciós era veure dos sintes a sobre l’escenari, dels quals només va tocar un parell de notes a un.

Aquest concert era el tercer (o quart?) que oferia en qüestió d’un any al Razz, el primer que jo veia, i semblava que fos el primer… o el que fes mil, perquè la desidia que transmetia era majúscula. Vaig tornar a provar sort a la passada edició del festival SOS 4.8 a Múrcia… i el resultat encara pitjor: aquest cop si que duia teclista, però com si no, per culpa d’un so més que deficient.

_________
Miratge #15
LADYHAWKE Professional Suicide