Muse ha derivat cap a un rock de públic que demana himnes, delerós de deixar-se enlluernar per una posada en escena espectacular com la d’aquesta gira: escenari circular presidit per tres torres gegants de LEDs que fan de projectors i altars per a cadascun dels tres membres: Matt, Dom i Chris. Afegim un joc de llums no gaire complex però efectista, tres potents focus blancs propis de pista de circ i làsers verds a dojo. Tot un exercici visual per a un repertori centrat en The Resistance, el seu darrer disc, amanit amb un grapat de singles d’èxit i les mínimes concesions als fans. Bàsicament, I Belong To You és l’únic tema del darrer disc que no va sonar en directe, juntament amb les parts 2 i 3 de la suite simfònica Exogenesis.

Fotografia: Muse.mu

Per començar Uprising amb tots tres components a les altures i amb una explosió acústica ensordidora. Després de Resistance, la primera clàssica de la nit, New Born, arribava i marxava deixant un regust de decepció força amargant. Si a la segona cançó ja havíem comprovat que Matt no tocava el teclat, sinó que ho feia el Morgan Nicholls (el quart membre oficiós) mig amagat a l’escenari, encara resultava més trist veure que les primeres notes de New Born tampoc no sortien dels dits del Matt. Així seria pràcticament tot el concert: com si es volgués treure de sobre el pes de tocar el teclat, en aquesta gira Matt ha abandonat la seva faceta original com a pianista per a centrar-se en la guitarra i la veu. I, de fet, no passaria res si el resultat fos magnífic, però queda clar que no: el mític solo de New Born, que gira rere gira ha anat simplificant cada cop més, en aquesta ocasió va quedar reduït a la mínima expressió, recorrent a l’efectisme i treient notes a manta. Igual veuriem després amb Map of the Problematique i MK Ultra.

Amb Hysteria i l’interludi instrumental rescatat de l’Absolution Muse resultaven creïbles per primer cop. Chris i Dom, perfectes, com tota la nit; i Matt, complidor. Sense quart membre, sense bases pregrabades, sense efectismes visuals: Muse de debó. Durant la part central del concert, els Muse originals amb el virtuosisme al piano del Matt Bellamy feien un discret acte de presència. Després de la delicada i subtil Nishe (cara-b del single Unintended), el grup tornava als seus pedestals i fins i tot s’enlairava un piano amb el qual s’interpretaria United States of Eurasia, majestuosa i sense pretenciositat, tot demostrant que un concert pot emocionar sense fer una escala de guitarra efectista i sense aixecar la pua per enfervorir les masses, i amb unes projeccions que recordaven la película dels 80 Jocs de guerra (WarGames). Sense abandonar el piano, i després de l’adaptació del Nocturn de Chopin, arribaria la seva versió del tema popularitzat per la Nina Simone Feeling Good. Per un moment, aquells Muse que havia vist a la sala Bikini o al Nanba Hatch d’Osaka l’any 2004 tornaven a ser presents, encara que amb una distància física i una fredor d’allò més inesperada. Amb Guiding Light (que en directe encara sona més al Vienna d’Ultravox) tancaven la part més íntima de la nit.

Fotografia: Danny North/Muse.mu

Undisclosed Desires mereix una menció apart: la cançó, que sembla haver estat produïda pel Timbaland, en directe acabava en fiasco. Després d’una intro fallida, la Keycaster (la “keytar” -guitarra teclat- personalitzada pel Hugh Manson) va deixar de sonar i ni tan sols el Morgan era capaç de recollir-la amb el seu teclat, mentre el Chris i el Dom s’ho miraven mentre es pixaven de riure. Una interpretació tan decebedora com el tema en si mateix.

Traca final amb un Starlight que els hi queda gran per al directe sorprenentment, l’infalible Plug-In Baby, el trencapistes Time Is Running Out i final amb Unnatural Selection del qual en directe es dilueixen les subtileses del disc i es centra tot en el riff i la potència bruta. Als bisos, després d’una interpretació simplificada de la introducció d’Exogenesis, Stockholm Syndrome sonava amb sinceritat i carisma, però massa tard, mentre que Knights of Cydonia ja es consolida com un dels himnes per excel·lència del grup.

La distància, fredor i efectisme de l’escenografia defineixen els Muse de 2009, un grup que ha anat perdent matissos i que ens ofereix la seva música ara pel broc gros, carregats d’autocomplacència.

ESCOLTAR EL REPERTORI DEL CONCERT A SPOTIFY

Muse

24 de novembre de 2009
Palau Sant Jordi
Barcelona

Intro: We Are The Universe
Uprising
Resistance
New Born / Headup riff
Map of the Problematique / Who Knows Who outro
Supermassive Black Hole
MK Ultra
Interlude / Hysteria
Nishe
United States of Eurasia / Collateral Damage
Feeling Good
Guiding Light
Helsinki Jam
Undisclosed Desires
Starlight
Plug In Baby
Time Is Running Out
Unnatural Selection
- – -
Exogenesis: Symphony Part I (Overture)
Stockholm Syndrome
Man with a Harmonica (intro) / Knights of Cydonia

_________

Miratge #46
MUSE Nishe

ACLARIMENT SOBRE LES FOTOGRAFIES:

El rellotge marcava dos quarts de deu, les llums del Sant Jordi s’apagaven i sonaven els primers compasos de We Are The Universe i una pregunta em rondava el cap: “On coi són els fotògrafs?”. Muse arrencava el seu concert més multitudinari a la ciutat de Barcelona i no hi havia reporters gràfics acreditats per donar testimoni? Al descomunal fosso que rodejava l’escenari circular del The Resistance Tour no hi havia cap fotògraf. Per una banda, era lògic, perquè des d’allà era pràcticament impossible fer-ne fotografies superant els gairebé tres metres d’alçada; de la mateixa manera que era pràcticament impossible veure-s’hi des de la primera filera. D’altra, com explico a la ressenya del concert, amb The Resistance Tour, Muse han despersonalitzat els seus concerts en pro d’un espectacle de watts, projeccions i làsers verds. Per això van enviar els fotògrafs acreditats a les grades, per a fer-ne fotos de l’espectacle visual com si es tractès del Piromusical de La Mercè. El company Xavi Mercadé va capturar algunes instantànies, que podeu veure al seu bloc Rock Viu. La foto que il·lustra aquesta ressenya està extreta de la web oficial del grup:  si no faciliten la feina dels fotògrafs per a retratar les distàncies curtes, vol dir que els seus concerts, a nivell visual, es redueixen als efectes lumínics, ergo és igual si la foto és de Barcelona com si està feta a qualsevol altra ciutat europea. Queda dit.