Dir que la posada en escena està a l’alçada del disc és poc: tot allò que la Karin transmet al seu disc és capaç de renderitzar-lo a l’escenari fins a límits insospitats. El que més sorprèn al cap d’un parell de temes és com arriba de ser d’orgànic el seu directe, un fet paradoxal tenint en compte que, dels quatre músics que l’acompanyen, només dos toquen instruments que no són electrònics, i ocasionalment. La paraula clau que defineix el directe de Fever Ray és “sinestèsia”, la qual TermCat defineix com “Sensació subjectiva per la qual la percepció sensorial pròpia d’un sentit s’acompanya de la percepció amb un sentit diferent”.

If I Had a Heart obria el concert i servia de perfecta carta de presentació: la Karin, amb una mena de màscara gegantina i canviant de micro, per deixar anar la seva veu o per filtrar-la i dotar-la de tenebrositat. A partir d’aquí, una hora de concert en el qual va interpretar íntegrament el seu llarga durada i, fins i tot, va fer seves dues versions d’en Nick Cave, Stranger than Kindness, i d’en Vashti Bunyan, Here Before. L’escenari es va omplir de llums antics de saló, com si es tractés d’una botiga d’antiguetats poblada d’èssers fantàstics, el grup en qüestió. La caracterització dels integrants és un afegit important al cúmul de sensacions que la posada en escena transmet: màscares, plomes, bàculs… que ens evoquen uns mites que es perden en l’origen dels temps, capaços de treure la pols al nostre subconscient col·lectiu i generar-nos empatia i por en dosis equivalents. La Karin esdevé la xaman impàvida, freda, i els dos somriures que dibuxen els seus llavis durant tot el concert agreujen el neguit en compte de transmetre tendresa.

Fever Ray és capaç de proposar un viatge al costat més primigeni de les persones, gelant-nos amb la seva mirada, però escalfant-nos amb la seva música.

Fever Ray
20 de juny de 2009
SonarPub
Sonar

If I Had a Heart
Triangle Walks
Concrete Walls
Seven
I’m Not Done
Now’s the Only Time I Know
Keep the Streets Empty for Me
Dry and Dusty
Stranger Than Kindness
When I Grow Up
Here Before
Coconut

_________

Miratge #36
FEVER RAY Seven

Amb més de 20 minuts de retard i havent hagut de marxar a la darrera cançó de Fever Ray, per trobar-me amb l’insuportable Beardyman, en Paul i Phil Hartnoll entraven a la seva cabina particular per rodejar-se de sintetitzadors, taules de mescles, samplers i tota mena d’aparells electrònics. Les seves inconfusibles ulleres amb llums que els converteixen en els miners de l’electrònica per excel·lència i la salutació efusiva a un públic barceloní que els veia per tercer cop en la història del festival donaven el tret de sortida a gairebé dues hores dels Orbital més durs que recordem. Pràcticament totes les versions van ser refetes i executades amb major contundència que de costum fet que, sumat a l’excessiu volum i el deficient só de l’escenari, minimitzés per desgràcia tots els matissos de les seves composicions. Una vista enrera a la seva trajectòria que arrancava amb la suite íntegra Lush seguida dels temes Impact-The Earth is Burning i Remind, tots ells del seu clàssic Brown Album pel qual sembla que no passa el temps. El públic, entregat, va deixar-se anar a la disbauxa absoluta en començar el tema precedit d’una de les poques pauses que oferí el concert: Satan. Com és habitual als seus directes, van interpretar-la doblant la durada de la versió de l’àlbum, amb la conseqüent bogeria general. Després del primer tema de l’In Sides arribaria el que, personalment, va ser el moment més impressionant de la nit: Belfast. Feia molts d’anys que no se’m posava veritablement la pell de gallina amb una cançó en directe com quan vaig escoltar la delicadesa de les primeres notes d’aquesta cançó. Per un moment, les distorsions dels centenars de watts que surtien pels altaveus van cesar i els germans Hartnoll van fer un excercici de tornar a la seva essència per a transportar al públic més nombrós que ha acollit un concert d’aquesta edició del Sònar a un altre temps indeterminat, que no és ni el 1991, quan van publicar el Green Album, ni tampoc el 2009. El moment sorprenent de la nit arribaria amb el tema Halcyon, el qual en directe acostumen a lligar amb samples del clàssic de Bon Jovi You Give Love a Bad Name que, en aquesta ocasió, subsituirien per la Belinda Carlisle i un, encara més festiu, Heaven Is a Place On Earth. Per tancar la nit, una versió en directe de The Box, en la qual combinaven totes dues parts en una i afegien part dels cors que l’Alison Goldfrapp va enregistrar per la versió original del tema, enllaçada amb la versió de l’emblemàtica sintonia de la sèrie de la BBC Dr. Who.

Catorze anys després del seu primer Sònar, Orbital van esdevenir per mèrits propis els reis absoluts de l’edició d’enguany.

Aquí teniu una llista d’Spotify amb el repertori del concert d’Orbital.

Orbital
20 de juny de 2009
SonarClub
Sonar

Lush/Eurotunnel
Impact/Remind
Satan
Belfast
Chime/Crime
Know Where To Run
Halcyon & On & On/Heaven Is a Place On Earth
One Perfect Sunrise
The Box/Dr. Who

_________
Miratge #35
ORBITAL Belfast

A mitjanit el panorama que oferia el SonarPub era força trist: potser era “massa aviat” per a al públic local, el mateix que omplia el mateix espai del festival l’any passat per a aclamar la Yelle. També influia que poc abans havia començat a l’escenari principal el concert de la Grace Jones. Així, el The Things That Dreams ara Made of de Human League punxat pel Buenavista DJ donava pas a una Little Boots amb un vestit de lluentós d’argent i el seu característic recollit al cabell pujava a l’escenari per obrir amb Earthquake, perfecta carta de presentació del seu estil. Els habituals problemes de so a un festival d’aquestes característiques no van ser problema per a una Victoria que provocava mirades atònites en engegar el seu tenori-on per donar pas al seu primer èxit, Meddle. Amb New in Town el públic, més enllà de la primera filera d’angleses i anglesos, reaccionava gairebé per primer cop: tant amb Little Boots com amb Yelle el mèrit del seu èxit seria impensable fa 10 anys, donat que els seus respectius discos no han sortit a la venda abans de les seves actuacions al Sònar: a l’era Internet, la mateixa que ha convertit les portades dels discos en simples JPG de 300×300 píxels, pots omplir un dels escenaris d’un festival sense haver venut cap disc (encara que no sé quin benefici real pot comportar això a l’artista…).

El pop electrònic post-new rave, com l’han arribat a anomenar (molt desafortunadament, segons el meu parer) adquiria els primer tocs amb regust a 80s amb Tune Into My Heart, amb el qual Little Boots podia afluixar el ritme i relaxar-se per al que venia després. Aquesta essència de techno pop clàssic retornava amb Symmetry, cançó que al disc canta a duo amb el Phil Oakey i que en directe i per la Victoria no per intensitat. Amb Remedy ens va avançar que seria el seu proper senzill, quelcom que ja es podia predir: una tornada brutalment pop que diu “Dancing is my remedy-remedy” i sonoritats que recorden al Jan Hammer mereixen competir a la radiofòrmula amb altres projectes que no tenen ni un xic de l’originalitat de Little Boots. Després de l’homenatge al Giorgio Moroder (més que no pas al Freddie Mercury) la nit acabava amb una pletòrica Stuck On Repeat, el tema més aclamat de la nit. Barcelona va acollir escèptica la Little Boots i la va acomiadar amb tots els honors.

Aquí teniu una llista d’Spotify amb el repertori del concert de Little Boots.

Little Boots
19 de juny de 2009
SonarPub
Sònar

Earthquarke
Meddle
New In Town
Tune Into My Heart
Mathematics
Symmetry
Remedy
Click
Love Kills
Stuck On Repeat

_________
Miratge #34
LITTLE BOOTS Remedy

Róisín Murphy
20 de juny de 2008
SonarPark
Sònar

Cry Baby
Forever More
Let Me Know
You Know Me Better
Primitive
Ruby Blue
Movie Star
- – -
Overpowered
Ramalama

_________
Miratge #32
RÓISÍN MURPHY You Know Me Better (live at Koko 2008)

Per això Cornelius va ser per a mi un dels màxims atractius de l’edició de 2007 del Festival de Música Avançada Sònar. Un any i poques setmanes més tard, el Keigo Oyamada i el seu grup repetia visita a Barcelona, aquest cop dintre del festival Summercase. Tots dos concerts van ser simètrics, potser un pèl més llarg el del Summercase, però amb un repertori amb la mateixa base on el disc Sensuous tenia tot el protagonisme. El directe del “The Cornelius Group”, com el Keigo fa dir al projecte, és d’aquelles coses que et deixen meravellat i totalment corprès: unes projeccions espectaculars acompanyen una interpretació impecable en tots i cadascun dels estils per on deambula Cornelius, des de l’indietrònica japonesa de Like a Rolling Stone, fins al hardcore de I Hate Hate, o el Shibuya-kei més pur de Fit Song o Star Fruits Surf Rider. La correcció i estatisme amb la qual interpreta el Keigo, sia al darrere de la guitarra o del theremin, només es trenca quan salta al públic amb el Kaoss pad a la mà, per a que nosaltres mateixos juguem al moment d’èxtasi col·lectiu de la nit.

Cornelius
18 de juliol de 2008
Summercase
Barcelona

Breezin’
Wataridori
Gum
Drop
Point of View Point
Count 5 or 6
I Hate Hate
Beep It
Like a Rolling Stone
Monkey
Star Fruits Surf Rider
Fit Song
E

_________
Miratge #30
CORNELIUS Wataridori